Quilòmetre trenta

El quilòmetre trenta. Poc a poc s’acosta la data per assolir la fita. Quaranta dos quilòmetres esperen ser recorreguts amb certa dignitat. I mentrestant, ja es comencen a veure els fruits de la disciplina en l’entrenament, de l’esforç continuat i sostingut de manera racional i metòdica. Aquest diumenge en varen ser trenta! Trenta només els havia fet una altra vegada tot just al principi de la pandèmia quan encara podíem sortir sense moure’ns del terme municipal, o sigui que, ostres, com passa el temps, ara ja fa cinc anys!!

Recordo que tenia un repte a assolir en una d’aquestes apps que usem la gent que correm per a torturar-nos veient que no fem mai prou, que només ens feliciten si alguna vegada fem una fita que et deixa fet pols. He de confessar que la meva relació amb la tecnologia que mesura totes aquestes coses és “justeta”. Em vaig enfadar molt amb el rellotge de pulsera que també ho vol mesurar tot i que ara he descobert que m’enganya! Em vaig enfadar perquè em renyava per no caminar prou, per no córrer prou, per no fer les passes que tocaven cada dia i també per no se quines altres coses més que ja ni recordo. Vaig entrar a la configuració i vaig posar-li d’assolir els valors mínims per a tot. Quina alegria! Va passar de renyar-me a felicitar-me per tot sense haver fet res!! Però què voleu que us digui, m’agrada més que em feliciti que no pas que em renyi, i més una màquina! I ara, amb la fita dels quaranta-dos quilòmetres, com ja he dit, he descobert que m’enganya! Em compta menys quilòmetres dels que realment faig! Tot i que pot ser això té el seu cantó positiu: he entrenat sempre un quilòmetre més del que toca en tots els entrenaments! En fi, coses de la tecnologia!

Tornant al començament, aquesta setmana tocava sortida llarga, trenta quilòmetres per davant, com si res, després dels vint-i-set de la setmana passada (segons el meu rellotge que pot ser que sigui algun més).

Tot comença molt bé, riures je, je, ji, ji, alegria, i molta xispa per tot el cos per anar a per la fita. Mica en mica, quilòmetre a quilòmetre, tot va quedant enrere. Això d’avui sembla un “bufar i fer ampolles”. Novament sortida per la carretera de les Aigües el que fa que el paisatge, més que ser corregut, pot ser també val la pena que sigui mirat, observat amb tot detall. Barcelona es desperta a la plana, la mar al fons, mar d’hivern que en aquesta ocasió, tant ella, com Barcelona, com la ruta, estaven cobertes per nuvolades que per sort, no es van decidir del tot a ploure i només van anant deixant gotes fresques en un ambient també més que fresc.

Quilòmetre deu, res de nou, tot va com ha d’anar, un doloret aquí, un doloret allà, però son els que ja venen de sèrie. Continuem així fins arribar a l’equador de la cosa. Vint-i-un, vint-i-dos, vint-i-tres… ostres encara en falten set, sis… ara si que algunes articulacions comencen a rondinar una mica més. Els dolorets inicials augmenten en intensitat però es comporten. I en aquestes, tot i no haver arribat apareix al cap la imatge de l’arribada que ja és més a la vora. Per tant, dolorets, dormiu una estona, no us passeu que això ja ho tenim. I efectivament, fan cas i es comporten, arribada al punt d’origen, i ara si, ara apareix tot el que no ha aparegut durant la ruta, però tot es comporta, tot fa mal, però uns quants estiraments, més aigua i saber-se amb la “feina feta” omplen de joia el cor, el cap i el cos i envien el senyal de que els quaranta-dos son possibles sortint sencers de l’intent.