Qui tingués tanta ventura

Qui tingués tanta ventura


Ella li havia dit: "M'agrada imaginar un futur amb tots dos vellets i junts". Ell va somriure. Aleshores portaven uns deu anys de relació.
En una de les primeres trobades ell havia dit: "Hem d'acabar això, perquè jo sóc incapaç de portar una doble vida". Ella havia dit: "Jo també en sóc incapaç".

Qui tingués tanta ventura
que un amor aconseguís
que tothora fos encís,
i cap hora fos malura.
Qui tingués tanta ventura!

("Cançó d'amor i d'amistat" Josep Carner)

Ells havien tingut aquesta ventura. Ells havien aconseguit aquell amor d'encís.
Portaven més de divuit anys de vides paral·leles. Sí, havien estat capaços de portar una doble vida. De fet, aquella primera barrera de recances per la seva relació va ser vençuda pel desig i per l'enamorament.
La Rosa sabia que el fet d'haver viscut separats per les circumstàncies, i només junts en els moments dolços, era fonamental. Però també sabia que, tot i que era fonamental, no era suficient per poder explicar que, prop de vint anys després de l'inici d'aquella història, ell encara pogués dir-li amb sinceritat: "T'estimo, i només sóc viu quan estic amb tu". Pel que fa a ella, es delia per veure'l, com en els primers temps. I, quan estava sola, sovint li sortia de l'ànima un intens "t'estimo!", pensant en ell. Si, per la raó que fos, estaven algun temps sense veure's, es consolava pensant: "Ens tenim en el desig, en la memòria de la pell, en l'esperança que ens tindrem de nou".
És veritat que havien existit moments en què va semblar que la monotonia d'anys de trobades aconseguia fer forat en les il·lusions de tots dos. Però van ser moments molt puntuals i breus, molt breus.
-"Ja som vells", va dir ell un dia. Ella pensà que no. En tot cas, ella no s'hi trobava. Però passats uns quants anys, el cansament davant la vida i les seves parts fosques la van fer pensar que potser també ella estava envellint.
Un dia la Rosa es va trobar una companya del seu amat, a la qual feia anys que no veia. I, beneitament, la saludà. Beneitament, perquè la Rosa anava sense arreglar i es trobava lletja, i li sabé greu els comentaris que, en aquest sentit, pogués fer-li al seu estimat. Estava segura que li parlaria de com l'havia trobada de gran i de com "havia perdut". En efecte, la companya li manifestà aquesta impressió. Però ell no li va dir res a la Rosa, de tot això.
Una coneguda d'ambdós li comentà a la Rosa, per les mateixes dates, que l'havia vist, i que l'havia trobat molt envellit. La Rosa tampoc no li ho explicà.
Ells prou que ho saben que tots dos han envellit! Però tant se val! Encara ara, quan la Rosa pensa en el seu estimat, el cor li fa mal, li batega de tal manera que sembla que estigui a punt d'explotar-li dins el pit. Desitja amb tanta força estar al seu costat! Només això: tenir la seva presència, sense presses, amb tot el temps per endavant. Acaronar els seus cabells, les seves mans, tot ell. És un desig insuportable, físic i emocional.
Malgrat els anys, malgrat tot, segueixen trobant-se mútuament macos, desitjables, i sobretot s'estimen.
Saben, i ho saben amb joia, que llurs mons comencen i acaben en l'altre. I que sempre serà així.