Qui camina mai perd

aquesta pluja que mulla la teva tristesa i el pesimisme que vessen els teus mots, al final deixes entreveure un bri d'esperança en el teu camí.

1abraçada. ESPIRAL

Un poema trist, que endinsa i porta solitud i desencís. Potser cal canviar el cristall a travers del que es mira i albirar vida en l’aigua, captar la calidesa de l’aixopluc, i trobar la pau dins nostre. El final m’ha agradat, no rendir-se mai i seguir caminant, la única manera de sortirse’n.
Gràcies pel teu coment. Em va fer il•lusió retrobar-te. Feia molt que no sabia de tu.
Bon 2014. Una forta abraçada

I tant! El més important és caminar, independentment de les dificultats del recorregut.

Lliri de la Vall

Després de llegir aquest poema, m’ha vingut en ment la meva frase preferida: caminante no hay camino se hace camino al andar. És una frase que té molta força... i el que trobo més fort és que és certa!

Salutacions:

Eloi

Pobreta pluja, tothoma la mensté i la compara amb la tristesa. Pensa que també pot ser el signe de la naixença. Sense pluja no hi ha vida a la terra. Viu bé amb ella, mulla't de plaer i gaudiràs una sensació nova. Però com que la intenció del poema era transmetre dolor i solitud, et reconec que ho has aconseguit perfectament, preciosament. Una abraçada d'un gran amant de la pluja.

Aleix