QUAN S'ESTÀ BÉ...

Era el primer dia. La mare el va anar a buscar a la sortida de l’escola: «Què Miquel, què t’ha semblat l’escola?». «M’agrada més estar a casa».

Tots els pares s’esperaven a la plaça xerrotejant. Quan va aparèixer l’autocar per la cantonada tots es van remoure com un formiguer trepitjat. Quan en va baixar en Miquel els pares s’hi van atansar. Després de petonejar-lo i mentre esperaven poder recollir la motxilla, el pare li pregunta: «Com han anat aquestes colònies, Miquel? T’ho has passat bé?». «Sí, molt, però a casa hi estic més bé».

Quan amb el sobre de la primera setmanada va arribar a casa, el pare li va etzibar amb sornegueria: «Content, eh! Ja comences a tocar-ne de calents». «Però és cansat i abans no em jubili... Preferiria estar-me a casa».

En arribar als vint-i-un el van cridar per anar a fer el servei militar. Quan va tornar a casa amb el primer permís, el pare, pensant en allò de que l’estaven “fent un home”, amb un parell de cops a l’esquena li va deixar anar: «Què com et va per allà?». «Una merda. Per això val més quedar-se a casa».

Si a cada porc li arriba el seu Sant Martí, a ell li va arribar l’hora de casar-se. Com gairebé tothom va anar de viatge. A la tornada, responent l’interrogatori dels amics, les primeres paraules van ser: «Cansat. Ja tenia ganes de ser a casa».

Durant un sopar de Nadal pagat per l’empresa els companys van procurar que anés traguejant, més del que seria raonable. Ja era la segona vegada que l’ensarronaven. Quan el van tenir com una sopa li van buscar una companyia de moral dubtosa. S’hi resistia dient que la dona l’esperava, però com que no tenia el cap clar... Quan va sortir els companys se li van tirar a sobre: «Com ha anat Miquel, explica, explica». «Què voleu que us digui, com la de casa, enlloc».

La sortida a qualsevol qüestió sempre era que a casa estava més bé. Els rituals socials del casament dels fills li va pesar; Les sortides a veure la família l’aclaparaven; els viatges, als que els amics els arrossegaven, no li venien de gust...

Va enviudar i quan ja no es va valdre, els fills el van portar a una residència. Durant les visites dels fills es passava l’estona repetint: «Vull tornar a casa».

Va arribar la seva hora, van ser molts els amics i coneguts que van assistir al seu funeral. Amb un vel de tristesa als ulls escoltaven el capellà, que després dels resos i aspergir aigua beneïda sobre el taüt, desgranava un sermó farcit de lloances —mai no es diu res negatiu del difunt, per trapella que hagi sigut—. «...en Miquel era molt casolà, tots ho sabem. Ara la tristesa ens té segrestats. Humanament és comprensible, però si ens ho mirem amb els ulls de la fe hauríem d’estar contents, perquè se n’ha anat a la casa del Pare guiat per un estol d’àngels. Amb la companyia dels sants, a la casa del Pare gaudirà...» Es va sentir una veu que ningú va saber d’on sortia: «Sí mossèn, però com a casa en lloc!».