Quan la vida penja d’un fil

Quan la vida penja d’un fil. Sabem que tenim data de caducitat. Sabem que un dia, sense saber com, no obrirem els ulls, ja mai més. I mira que cada dia ens aixequem, obrim precisament aquests mateixos ulls, mirem a través de la finestra i ens diem tot tocant-nos la cara per estar-ne segurs, “si, estic aquí, sóc jo, encara hi sóc, i pot ser avui tinc una nova oportunitat de donar sentit al meu pas per aquest món”. Però a mesura que el dia va passant, i no trobo la manera de donar sentit a aquest pas meu pel món, també em dic a mi mateix que no passa res, que pot ser millor que ho deixi per demà que estaré més inspirat per fer-ho.

Però a vegades aquesta rutina volgudament ignorant de deixar per demà el que per mandra existencial no tinc ganes de fer avui pot ser posada en dubte per la mateixa vida. I així és com dues persones amigues es troben avui.

Tota una vida treballant, fent súper bé la feina que han escollit fer, amb les ganes i la il·lusió mantingudes fins avui. Tota una vida cuidant el cos per poder no esdevenir una càrrega per a amics, amigues, coneguts i conegudes, ni tan sols per a la societat.

Però un dia que queda gravat en el cos i en l’ànima, aquest cos dona un senyal nou desconegut. Al moment els esdeveniments es precipiten. Entrada a visita mèdica rutinària i sortida amb diagnosi de càncer amb metàstasi.

Sensació de vertigen, la vida penja d’un fil, el rellotge sembla accel·lerar el compte enrere, cap el desenllaç no volgut ni ara ni mai, però que si ha de ser, sigui molt més endavant, quan, com deia alguna poetessa (o poeta) la neu de l’hivern de l’existència cobreixi els cabells que puguin quedar en el cos gastat per la vida. La vida i la mort entren en una lluita de probabilitats positives i negatives en que semblen tenir més números per guanyar aquestes últimes que no pas les primeres.

Davant d’això, aferrament a la vida, voler sentir més que mai el caliu de l’amistat, un caliu ja sentit al llarg d’anys, però ara amb molta més intensitat perquè el fil del que penja la vida pot ser ara és més fràgil que mai. Una conversa intensa, a prop, molt a prop, on escoltar la frase “em moriré” amb ulls envidriats per les llàgrimes que es resisteixen a deixar-se anar em deixa el cor glaçat. I en aquest context només se’m va acudir dir, “si, tots ens morirem, i ningú sabem quan, no tens perquè ser la primera”.

Canvi de tema, ei que estic corrent molt, que vaig amb una gent fantàstica amb qui compartim pensaments de tota mena, molts vanals i que ens fan riure, com ha de ser, però molts altres que també arriben al cor, com també suposo que deu haver de ser.