Quan el dolor agafa les regnes, els somnis es desboquen.

Per tu, fidel company de viatge,
començo a encadenar mots i sentiments.
Has agafat les regnes i m´has fet el teu ostatge,
però també desboques els somnis roents.


Enderroques tots els fars perquè m´engoleixi la solitud.
Quan estic assedegada, asseques tots els dolls d´il.lusió;
em constrenys el cor i apagues el batec de fortitud;
M´assetges, voraç, amb un vel de silenci torbador.


Cada traç està ple de tu, etern rival, atroç dolor.


Tanques el balcó amb forrellat
i converteixes aquesta estança,
en clos de fredor i amargor,
i en obaga eixorca d´esperança.


Les llàgrimes esdevenen guspires de llum
que desvetllen els anhels dels meus cargols marins,
em guien per laberints ignots sense fum
i reflexen els meus somnis en llacs cristal.lins.


Veig com davalla de l´estelada la lluna minvant
i, tot bressant-me, naveguem amb la vela hissada.
Xiula la tramuntana i se´ns emporta giravoltant.
Encalço estels i anhels per teixir una flassada.


Puc estampar a la sorra les meves petjades
i escriure a l´herba versos encoratjadors.
Puc pintar llamps amb vibrants pinzellades
per esquinçar la tenebra on fermenten les pors.


Puc nedar sortejant esculls com un rosat pagell
o ser faralló banyat pel mar i colpejat pel llevant.
Puc caminar entre les pedres com un gratonell
o ser còdol rodolant polit per l´onatge constant.


Des d´una cinglera l´eco pregona als meus companys
que preservin la flama de la vocació ben encesa,
perquè malgrat els camins curulls de cendra i de paranys,
sempre serem orfes del caliu de la seva mà estesa.


Podem implantar empelts de fermesa
quan l´ànim i el delit s´estan necrosant.
Podem trasplantar busques de tendresa,
quan el rellotge de la vida s´està aturant.


Segueixo el riu d´antigues recordances
i trobo una xarxa de bocins d´espill trossejat.
Se m´omplen les mans d´escates irisades
que serpentegen frisoses cap a la llibertat.


Puc suturar amb fils d´empatia la desemparança
i, amb una encaixada de mans, escanyar el patiment.
Puc embenar amb escalfor els esgarips de recança
i, amb un somriure, amainar el tràngol i el turment.


Acarono la façana de la meva infantesa
feta de cabdells de llanes de cançons,
un rebost curull de confitura de saviesa,
un hort ple de lilàs, gladiols i carbassons.


Ressegueixo corriols embardissats de melangia.
M´assetja la recança de si he aconseguit el deler
d´haver ensenyat que, en el marge de la malaltia,
es pot ser audaç rosella i esclatar enmig d´un esbarzer.


M´embolcalla el tacte sedós d´un blau fulard.
on blanques pinzellades són veles lliscants al vent,
màgiques ales que omplen d´encís el meu esguard
i tracen un nou horitzó amb el seu batec valent.


L´alba és un esclat de roses ensangonades
que amb el seu reflex incendien el mar.
Els pètals es tornen papallones daurades
que, pels mariners esvaïts, serveixen de far.


El sol s´esmicola a la cala en fulgents brisalls.
La lluna em fa l´ullet i desapareix amb timidesa.
Les esbotzades cobreixen el rocam d´escumalls.
I jo tinc closos els ulls perquè no s´esmunyi la placidesa.


Em faré garota encerclada de punxes de nit,
però amb l´aurora amagada ben endins.
Seré cargol marí que ensorrat fa sentir el seu crit
i guarda el ressò de l´onatge dins els seus laberints.


Bastiré un exèrcit de fars que mai no apagaràs.
En altres ulls trobaré fonts inestroncables d´il.lusió.
El somriure i el goig de viure no m´arravataràs.
L´afecte marcarà el compàs i l´amistat serà cançó.



Aquests versos mal sargits són pels qui dia a dia entreu en combat.
Feu que els vostres somnis desbocats agafin les regnes de la realitat.