Quan arribarem?

El comboi voreja el mar per un seguit de túnels en la roca viva. En la sobtada foscor, cada cop que la llum del dia entra esdevé com un llampec en el vagó; l’estesa del mar es mostra quieta, plana i blava fins l’horitzó.

La bellesa callada de la natura, els pins, les atzavares, el llentiscle, les esparregueres, les argelagues, retenen el seu tros de magnificència, cegues, però a tanta grandesa.

En una butaca, d’esquena a marxa veient com la llunyana ciutat d’on hom prové es fa petita i insignificant, s’hi asseu un avi. Està absort en el seu pensament; algunes imatges de moments de temps passats li tornen com flaixos tristos o alegres, sensuals o agres.

«Quan arribarem? Quan falta, àvia?» se sent en les butaques de darrere. L’àvia en qüestió s’esforça ara a assenyalar tot allò que és digne de ser contemplat pels nets, com ara el petit vaixell – temorós, que no se separa de la costa, amb les veles a mig desplegar (això no ho diu, és clar!) «A veure qui encerta quan trobarem el pròxim túnel», diu en un intent va de contenir la imperiosa necessitat d’acció infantil. Durant uns instants la successió de llum i ombra distreu els infants, que ara s’han aixecat i són al passadís.

De memòria sap l’avi què correran pel vagó i s’avança adreçant-se a la canalla (amb un ignorat desig inconscient, de veure com serà la seva veïna àvia de la qual només n’ha sentit la veu) quan li passen per la vora i els diu que agafin una carta, la que vulguin, del feix i que després escapcin i el remenin.

No importen ja els vaixells temorosos, o les remotes ciutats on hom ha viscut, la màgia adormirà les presses dels infants sorpresos davant l’insòlit resultat de joc de mans.

Pels altaveus s’anuncia una parada tècnica que retardarà l’arribada als següents destins uns minuts. L’àvia li explica ara a la «nena», o sigui, la filla, que ha trucat per saber novetats: que tot estigui anant bé i si s’ha pres el xarop el petit.

L’àvia la tranquil·litza; li diu que estant molt eixerits i que el petit no tus gens. S’apropa, avançant pel passadís, mentrestant, seguint els nets, cap a la butaca de l’avi i aquest que la veu per primera vegada li diu, també «Agafeu, si us plau, una carta, mireu-la, poseu-la al munt, escapceu i barregeu», tot girant-se en el sentit de la marxa.