Prou!

Un relat de: Magda Garcia
Penjà el telèfon fix amb rotunditat. S’havia acabat. N’estava farta. N’havia acabat fins al cap de munt. Quin home més pesat!

Des que havia aparegut en la seva vida que no parava d’emprenyar-la. Cada dos per tres estava engrescat en una discussió i l’embolicava a ella, que personalment, se sentia la mar de bé. Tranquil•la. Ella vivia immersa en el seu mind fullness, en les seves lectures d’intel•ligència emocional, en les seves infusions, les seves classes de pilates, .... i des que havia començat a quedar amb en Carles la seva vida plàcida s’havia transformat.

La Clàudia s’adonava que ara la seva quotidianitat era més intensa, tenia més activitats a fer, sobretot els caps de setmana, sempre amb dinars, sortides, trobades, però el cert és que durant la setmana les trucades d’en Carles l’emprenyaven. Li trencaven el seu ritme zen. I com que ella mateixa se sentia incòmoda amb les trucades, ell ho notava, se sulfurava, i el seu ímpetu masculí transcendia la línia telefònica i els esbufecs els notava la Claudia en la seva pròpia orella.

Quin home més impetuós!

I el cert és que després d’aquestes converses amb desavinences i emprant un to de veu massa alt, a ella li sabia greu estar malhumorada amb en Carles, perquè reconeixia que era una bellíssima persona malgrat el seu caràcter sulfúric. I per ser sincera amb ella mateixa, la veritat és que quan no el veia el trobava a faltar. Era un home molt sexual, molt atractiu físicament, i la veritat és que ella no havia trobat cap altre home que estigués a la seva alçada a nivell d’intensitat. Era un volcà!
Des que s’havien conegut, la relació era de tipus acordió, de dol-i-vol, com allò del perro del hortelano. Però avui en Carles havia traspassat la ratlla de la bona educació. Li havia començat a demanar coses que ella trobava personals, íntimes, i no tenia ganes de respondre-li. Aleshores ell, sentint aquesta mena de barrera, de topall, que ella li posava, ho atribuí a poca confiança per part d’ella, i començà a dir-li coses que ella trobà fortes, com per exemple que ella era massa primmirada amb les seves coses, i que si volia que acabessin construint una relació de parella sòlida i permanent bé havien de compartir més coses i no només les sortides de cap de setmana!

Sigui com sigui, la Clàudia no estava preparada per compartir TOT amb en Carles. Tota la vida havia estat tirant del carro ella sola i no se sentia preparada per deixar que en Carles posés el nas en tots els seus temes.

De fet, la discussió havia sorgit quan havien començat a parlar de les herències. De qui es quedaria què quan morissin. Tots dos havien fet testaments a favor dels seus fills, per la qual cosa, no hi havia res que els lligués a nivell material. Cadascú deixaria els seus béns a la seva gent. I per això la Claudia no trobava que hi hagués cap tema a parlar.

Però ell, que tenia ànima de gestor i esperit d’economista, no deixava aparcat aquest tema i continuava i continuava parlant d’això fins que ella ja n’havia tingut la pipa plena i sense pensar-s’ho dues vegades li havia penjat el telèfon de cop!

Prou!

S’assegué a la butaca ben avall, ben escarxofada, amb el cul quasi bé sortint del coixí, i mirà al sostre. S’estigué una estona així. Sabia que l’havia cagat, però no ho havia pogut evitar. Tancà els ulls i expirà. Tragué l’aire amb una respiració llarga i profunda. I es quedà així una bona estona.

Mentrestant, ell és a casa seva i també està assegut a la taula del seu despatx, i respirant sonorament. Però la seva respiració és ràpida i nerviosa, com un Miura. D’aquells que amb la pota de davant van rascant la sorra de la plaça de braus i van aixecant polseguera, com carregant la bateria, tot esperant trobar el moment oportú per envestir al torero de torn.

Ella està intentant retrobar la seva pau interior.

Ell està molt neguitós i té ganes de treure’s aquest neguit al més aviat possible.
Tots dos han fet el mateix. Han tancat el telèfon mòbil. Inconscientment, tots dos han volgut tallar la connexió amb l’altre a modus de càstig. És com una penitencia que volen fer pagar a l’altre.

Ella es pensa que ell està intentant trucar-la al mòbil mentre que el té apagat.
Ell es pensa que ella està intentant trucar-lo al mòbil mentre que el té apagat.

Tots dos estan intentant treure pressió a la situació.

Cadascú a casa seva miren l’hora, ella al rellotge de la sala d’estar i ell al seu despatx i veuen que son quarts de nou del vespre.

Tots dos es prometen a sí mateixos no dir res més fins l’endemà.

Aleshores, ella va a la cuina i es comença a preparar un miqueta de sopar, molt lleuger, per poder anar a dormir aviat i amb una digestió fàcil.

Ell, per la seva banda, obre la nevera i en veure que només li manca una teranyina penjant des del sostre interior de la mateixa, de tan buida que la té, es posa les sabates i l’americana i baixa al restaurant de la cantonada i es demana un menú. Té sort perquè estan fent el partit de futbol i tot jalant, entre cerveseta, olivetes, el primer plat, el segon i les postres amb el carajillet, s’adona que ja son quarts d’onze quan torna a casa i entra al sobre tot tancant el llum.

Tots dos ja son al llit.

Ella trista en veure que han discutit una vegada més i ell content perquè el seu equip ha guanyat el partit i això li dona esperances de cara al que resta de lliga.
L’endemà, tots dos es desperten cap a les set del matí. Tots dos posen en marxa el mòbil i constaten que no tenen cap trucada o cap missatge de l’altre. Ella no vol dir-li ni mu perquè encara es troba dolguda amb ell.

Ell, el primer que fa, i de manera quasi bé automàtica, és desitjar-li bon dia i dir-li que se l’estima molt.

Ella dubta perquè no vol passar pàgina tan ràpid i oblidar el que va succeir la nit abans. Però tampoc vol semblar rancuniosa. Aleshores, finalment li diu bon dia amb més icones de somriures de les que realment té al seu rostre, i ell li respon de bon rotllo.

Ella es mossega la llengua per no semblar una frustrada menopàusica i finalment es diu a sí mateixa. Prou! Claudia! Prou prou!

I, un dia més, comencen a parlar-se amb naturalitat, i enceten les converses per whatsapp que els portaran a tornar-se a veure durant el cap de setmana i a continuar teixint la seva relació.

Tots dos saben que l’han cagat i com que s’estimen i volen continuar junts fan una mena de resset, esborren la mala energia, i pensen en el cap de setmana i en la calçotada a la que aniran amb la colla del poble.

I és que si volen ser feliços, millor que esborrin els mals rotllos i que es concentrin en els moments bonics que tenen per davant!

Continuen xatejant i el dia flueix amb un sol espectacular a l’horitzó.

Comentaris

  • Exacte[Ofensiu]
    Magda Garcia | 07-07-2021

    Conviure no vol dir deixar-se esborrar. És mportant mantenir l'esperit i la individualitat pròpia de cadascú. Gràcies!

  • Prou?[Ofensiu]
    Prou bé | 07-07-2021

    M'agraden els prou! Que no són més que un nou començament! Sentit de la perspectiva, del què vols i el que estàs disposat a donar., De la conveniència i efectivitat d'un resset a temps...i ja s'anirà veient....mentre des van veient. (Els sentits de la individualitat i de la llibertat personal són molt poderosos)

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: