PRESONERES POLÍTIQUES 3

Un relat de: Identitat Inedita
Estimades presoneres meves. Us demano perdó per fer servir el genèric masculí en alguns dels escrits que us he enviat.
No vull que el comentari que faré ara se situï en cap context sexista, ètic, filosòfic... però:
Considero que el patiment que pressuposen les vexacions i humiliacions que a presó fan a les dones superen amb escreix els mateixos actes que es puguin fer contra els homes. Per què? Senzillament per el sentit del pudor i la necessitat de preservar la nostra intimitat als ulls del món.
Som discretes quan ens dutxem en públic, sempre hi ha ha aquella mica de nervis en anar a ginecòleg, si tenim problemes en les relacions sexuals i demanem ajuda a algú que hi entengui, sempre comencem les nostres explicacions amb certa reserva. Ens les han d’anar estirant...
El pitjor patiment però deu ser pensar si tots aquests esforços i dolor serviran per arribar a aconseguir allò que us ha dut al sacrifici.
I estimades meves, cal que anem a les massacres que ens varen fer al nostre poble.
Podem començar al 1640 quan la frase “passar per la pedra” va començar a prendre sentit.
I des de llavors, fins els nostres dies, passant pel 1714 on ens varen incendiar les cases violar les dones i degollar els infants; si, fins els nostre passat més recent quan ens varen enviar andalusos i murcians, pobrets ells, que en sabien; sí, quan ens els varen enviar no perquè ells milloressin la seva vida sinó per diluir-nos: una altra forma de decapitació; i sí, la massacre ha anat en augment.
I tot això, que encara continua, val aquest immens dolor que esteu patint tots plegats?
Ni que passin tres-cents anys més ho hauríem d’oblidar.
Quin historiador ho farà constar en algun escrit. Quins llibres de text a les escoles recolliran aquesta gesta? I, com l’explicaran. Escric això i us ben juro que m’agradaria per un moment posar-me a la vostra pell, sentir el vostre patiment, el vostre enyor, els vostres dubtes...
Em resulta més fàcil entendre, que encoratjar. I en aquest moment, crec que el vostre coratge necessita reforços. Desitjo de tot cor que rebeu cartes amb un esperit més esperançador.
També pels presoners.
Llàgrimes de sang
Us estimem.
Montse,
Menorca ara i sempre

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Identitat Inedita

Identitat Inedita

94 Relats

140 Comentaris

9041 Lectures

Valoració de l'autor: 8.63

Biografia:
Montserrat Solé Bas vaig néixer a Barcelona l’any 1946.
TOTHOM EM DIU MONTSE
EL MEU CONTACTE: montses220@gmail.com
La meva primera escola, als dos anys i mig, va ser Les Escoles Franceses; als cinc anys vaig anar a l’Escola Virtèlia i posteriorment vaig acabar el batxillerat elemental a l’Institut Maragall.
Començo a treballar als quinze anys en diverses modalitats del comerç i als disset m’integro al món de l’ensenyament
Als dinou estudio Turisme.
Als 25 anys, juntament amb Mercè Galilea, entomo la direcció de l’Escola Nostre Temps, que dirigeixo i on hi faig classes de llengua.He dedicat una llarga part de la meva vida a l'ensenyament i, encara ara, m'agrada ensenyar tot el que sé.

Paral•lelament engego també amb la Mercè i la Xon Solé la Granja Escola Can Joval, a Solsona.
Als quaranta-dos anys em trasllado amb la família a Menorca on hi desenvolupo activitats professionals del món dels serveis. Hi visc amb el meu marit des de fa trenta-dos anys. Agraeixo la pau que s'hi respira però no em molesta el brogit.

Les nostres filles, quaranta-set i quaranta cinc, varen volar fa temps. Casades i amb fills ens han donat néts.
No ens veiem a diari ja que una viu a Angalterra i l'altra a Cardedeu però quan ho fem és molt emotiu i reconfortant. Allò que hi era, encara hi és.

Sóc una persona amb una gran curiositat, m’agrada saber; Llegeixo força, escric i brodo mentrestant miro la tele.
Actualment la meva principal activitat, però, és l'escriptura que diversifico en relats, poesies, flaixos, eròtics i novel.les.

M’agrada tenir convidats i cuinar. Els meus aperitius són sempre esperats abans de qualsevol àpat.

Resumint: estic jubiladeta; tinc setanta cinc anysi allò que em mou i em commou és: escriure, llegir, cuinar, cosir, estimar i patir.
M'ENCANTA QUE EM LLEGIU PERÒ MÉS M'AGRADA QUE EM COMENTEU. SISPLAU

EM DEFINEIXO:
Sóc una persona constantment preocupada però absolutament feliç. La felicitat és d'aquest món? Doncs això
Ara vull aclarir la meva identitat: Catalana, independentista de soca-rel sense cremar contenidors. Femenina que no feminista. Crec en la dignitat personal al marge de qualsevol consideració de sexe. La dignitat passa per sobre de tot i cadascú se la guanya.