Postres de músic

Feia molt bona olor en despertar-se. Ella mateixa se n’adonava quan es movia gràcies a la brisa matinal o la marinada de la tarda. Respirava el seu propi perfum. A mesura que va anar madurant i que la seva pell es va anar endurint va sentir com dins seu la seva personalitat s’anava tornant més ferma i rígida. Se sentia un pel encarcarada. Com dins d’una cuirassa de color mel, amb trets arrodonits i rígids alhora en forma de fletxa, que la protegia de l’exterior. Va anar configurant-se dins d’una mena d’estoig de color verd marronós a mesura que anava perdent aquell perfum primaveral i adolescent.

No fou fins que una noia la va rescatar de dins de la cuirassa i de l’estoig que va començar a respirar. Finalment sortia a la llum. Era una ametlla magnífica, d’un color marró canyella esplèndid. Abans de la seva desaparició, va conèixer molt breument, tot s’ha de dir, a d’altres companyes ametlles, algunes anous, panses i sobretot avellanes precioses que havien crescut prop de casa seva.

La música de les postres respirava harmonia i fraternitat. Va culminar la seva existència, breu però preciosa, presidint unes postres de músic.