Polonesa

Era una nit d'estiu a Tallinn, relativament freda, i t'havia conegut la nit anterior.

I tot va ser curiós, perqué jo venia de passejar amb un amic teu per la capital d'aquest país entre l'est i el nord, a la Mar Bàltica.

Practicar l'alemany amb el teu amic s'em va fer difícil, ja que la meva pronunciació encara és desastrosa, tota vegada que puc llegir i entendre dita llengua.

Però, et vaig veure, i vaig saber que eres l'amiga del meu amic, el qual m'havia informat sobre tu.


I bé, em vas semblar atractiva, no només físicament, sinó mentalment, em captivar la teva elegància i la roba llarga que acostumes a portar.

Llavors, després de parlar una estona, em vas dir que volies passejar per la ciutat i et vaig dir que que et semblava si ho fèiem junts, a la qual cosa tu vas respondre encantada que si.

T'anava explicant coses dels llocs de la que ja s'havia convertit feia anys en la meva ciutat, igual que la terra de Kalev s'havia convertit en el meu segon país, i, simplement em sentia bé amb tu!

Per a una persona amb síndrome d'Asperger com jo, a vegades és difícil veure què n'és de fàcil parlar amb una dona!

El temps va lent, però n'estic gaudint com mai, amb tu, noia, penso mentres començem a baixar tornant cap a Vabaduse Väljak del barri vell de la capital d'Estònia.

El dia acaba amb tu, jo, i el Luka, l'amic, fent un sopar improvisat a prop de la cuina de l'hostal on estem allotjats, i bé, cap a l'habitació on em dormo molt abans de que tu tornis.



I.... del dia següent no m'enrecordo de gens, excepte que aquell vespre si que vam planejar un sopar al qual es van unir alguns altres als tres habituals de la nit anterior, entre els quals destacaré na Marina, també Alemanya com en Luka, gràcies a la qual vaig descobrir que m'agradava un licor d'anïs molt dolç anomenat Berliner Luft.

Però, sobretot, i aquest és el record més intens que et tinc, és el de pujar cap a la habitació, ja cansat, però esperant conscient o inconscientment, que arrivesis, ma polonesa.


I ho vas fer. I només puc recordar el batec el cor i la màgia d'aquell moment en que vam estar compartint música sentats, amb les cames creuades i mirant-nos als ulls.

Vaig tenir ganes de fer-te un petò. On? Això ho hauria dit el destí.  Al final, doncs, no hi va haver-hi petò per que no sabia com reaccionaries. Però si em vas fer viure un moment per a l'eternitat, estimada Ela.