POESIA GÀSTRICA

Era una tarda grisa a l’oficina, enmig del brunzit asfixiant dels ordinadors i el xivarri buit de les converses. Em va arribar de sobte, sense avís, des del fons de l’estómac: un rot profund, sonor, d’una rotunditat inqüestionable. No va ser vulgar, sinó sincer, una espècie de veritat orgànica que va trencar la falsedat de l’ambient. Em va portar un record vívid del dinar, del vi negre, del pa rústic i dels popets en suc. I, en mig de tanta correcció política, aquell esclat involuntari em va omplir d’una llum íntima de llibertat. Va ser un instant de poesia gàstrica, un himne breu i salvatge a l’autenticitat. Després, el silenci va tornar a cobrir-ho tot.





2025