Poema Carla amb paràfrasi explicativa

Amb la teva figura de festa,
acompanyaves l’eclipsi de les llums,
ballaves l’eco de la lluna llesta
combinant còctels de comprimits.

Hores abans, caprici d’un cant,
fulles caduques banyaven l’asfalt,
quatre cercles cremaven corbes,
en un reduït espai.

I el temps... I l’atzar... Roïns, juganers,
amb un simple polsim de breus segons,
confonen el trànsit en l’instant efímer.
Carla, xoc sec, cap cot contra els cristalls.

Clàxons, camins de sang ragen,
al teu costat el teu company,
resta cec com la boira,
i la culpa a poc a poc abraça.

Circula l’oxigen que revifa l’ànima
malgrat tot, set cels s’apaguen.
En la teva cintura càlida,
xiprers i cementiris en calma.

Flors com el gebre tremolen,
cobreixen en la trista penombra
el teu cadàver tebi, Carla,
llum innocent esbotzada.

Glaçats els nostres cors,
sota un pi s’apinyen
companys, d’una jove vida,
sense tu, fugaç i esquinçada.

® Helena Sauras Matheu

COMENTARI DE TEXT DEL POEMA CARLA DE «CORBES DE SANG»:

Són vint-i-vuit versos repartits amb set estrofes, estructura que es repetirà a la major part dels poemes.

El tema del poema és un accident de tràfic degut al consum de drogues sintètiques. La protagonista surt de festa amb un company, consumeixen drogues (“combinant còctels de comprimits”) i ballen fins ben tard.

Hores abans ha plogut i l’asfalt s’ha mullat. L’època de l’any on transcorre l’acció és la tardor (“fulles caduques”) i pugen a un cotxe de reduït espai. Augmenten la velocitat per a desplaçar-se pels camins (corbes) amb les rodes del cotxe (quatre cercles).

A la tercera estrofa, intervé el temps i l’atzar que es descriuen com a roïns i juganers. I en un instant de pocs segons, la protagonista i el seu company sofreixen un accident de trànsit. La Carla és la que surt més mal parada ja que es copeja el seu cap contra els cristalls.

A la quarta estrofa, assistim a la confusió que provoca l’accident: “els clàxons, els camins de sang que ragen...”. I el sentiment de culpa que comença a aflorar del company quan pren consciència del què ha passat.

A la quinta estrofa, hi ha un intent de reanimar la Carla, però a la fi no es pot fer res per la seva vida i els set cels s’apaguen (són les estrofes del poema). A la cintura encara càlida de la protagonista, se li posa la mort amb les imatges de “xiprers” i “cementiris en calma”.

La penúltima estrofa està plena de tristesa, por, tremolor i gebre. Perquè la Carla, ara ja cadàver, ha estat “una llum innocent esbotzada”.

Per acabar, els seus companys s’apinyen sota un pi per acomiadar-la, mentre els seus cors s’han glaçats per la fatalitat del destí. Perquè a més, la Carla era jove i ha tingut una vida fugaç i esquinçada.

Fixeu-vos: No és casualitat que l’al·literació del fonema C (gutural oclusiu i so fort) evolucioni amb Ce, Ci, (so suau) per acabar amb la Ç (Ce trencada) com la vida de la Carla.