PLATÒNIC

Un relat de: Janes XVII
Una fantasia que es dibuixa amb pinzellades nostàlgiques entre els núvols enterbolits de la memòria d’esbarjo. Sura amb fermesa damunt les ones del desig la imatge en blanc i negre de la noia morena i atractiva vestida de gavardina, i que sense lluir agosaradament res, resplendeix pel que ella és. Tota una dona.
Asseguda confortablement en una cadira de braços d’una habitació humil, dona el pit generós i amatent a un infant, i jo trenco amb la infantesa sense recança. I esdevé el somni de jovent.
Passen i s’esgoten les llunes blanques, l’una darrera l’altra, i ella dansa frec a frec amb el meu cos enmig d’oceans i camins sense pols. Torno a capbussar-me amb delit en la meva fantasia de plaer i llegeixo en els seus ulls foscos la paraula comprensió, i jo marxo lluny, capcot pel desencís del que no serà tampoc.
Les llunes que no envelleixen però reiteren el seu pas rítmicament i amb més càrrega a la motxilla, fan feixuc el trànsit del temps que no s’atura. Uns fulls en blanc tintats de lletres enganxades esdevenen l’esquer de l’impossible innocent. Ella engalza les paraules no escrites que s’amaguen tot jugant i les emmanilla amb un sentit cuirassat al ritme d’una simfonia desgavellada de colors. I traspassa el llindar del dubte i la vergonya i també el de les llunes blanques.
I a la fi la solemne fantasia es fon i es perd pels racons de l’oblit, la lluna blanca del moment testimonia la vellesa atractiva encara i l’interval de les hores evaporades no esborra cap imatge del somni de desig que es regalen sense retrets impregnats en un paper.
I semblava que tot havia de ser.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer