Pitjador de botons

Un relat de: aleix
Vaig trobar l’oferta en un cercador de feina que dies enrere m’havia recomanat la noia de l’oficina de l’INEM. El cert és que ja començava a estar-ne tip de cercar feina, i per acabar-ho d’adobar aquell era l’últim mes que tenia dret a la prestació. Ja em veia demanant subsidi o algun tipus d’ajuda a serveis socials. Fins aquell moment de totes les ofertes per les quals m’havia interessat, o havien rebutjat el meu currículum o senzillament no havia rebut cap resposta per part de l’empresa. Vaig “clicar” a l’apartat d’interès per l’oferta i em va sortir el típic missatge que significava que a partir d’aquell moment havia entrat a formar part del procés de selecció. No sabia ni on era el lloc de treball, ni l’horari, ni el sou que es cobrava. L’oferta només constava de la frase “Es busca pitjador de botons. No és necessària experiència” i res més.
La tarda va passar tediosa, i aquella nit em costà conciliar el son. Al dia següent em vaig llevar a mig matí i vaig fer-me un cafè amb llet per desvetllar-me. Va ser cap a les tres, mentre mirava el Telenotícies, de reüll i estirat al sofà, que va sonar el mòbil que romania a la tauleta de nit de l’habitació. Em vaig aixecar d’un bot per a contestar la trucada. Sabia que podia ser important, ja que no era habitual que em truqués ningú, i menys a aquella hora.
- Digui?- Vaig dir amb un fil de veu.
- Parlo amb en Jofre Ustrell? – Em contestà una veu femenina.
- Jo mateix. Amb qui tinc el plaer de parlar? – Vaig preguntar per dir alguna cosa.
- El truquem en referència a l’oferta per la qual està interessat. La de pitjador de botons.
- Ah si! La de pitjador de botons. Hi estic interessat si... – Vaig dir quasi aguantant-me el riure.
- Bé doncs. Hauria de presentar-se demà mateix a les deu del vespre a la seu de la nostra empresa per tal de començar a treballar. – Digué la dona.
- Per començar a treballar?
- Si, si li interessa l’oferta. És per a començar immediatament.
- Bé, puc començar demà si és necessari però primer m’agradaria saber les condicions laborals.- Vaig dir intentant no semblar gaire contrariat.
- Ah si, les condicions laborals. El seu horari serà de deu de la nit a quatre de la matinada i el sou serà de 10 euros bruts l’hora, sempre d’acord amb el conveni de pitjadors de botons, és clar.
- Si si, és clar – Vaig dir gens convençut – També necessitaria saber l’adreça de la seu de l’empresa.
- Si, l’adreça. La seu de l’empresa és al Carrer Perramont núm. 457.
- Està bé. Haig de ser, doncs, demà a les deu del vespre al carrer Perramont núm. 457. He entès bé?- Vaig preguntar.
- Ha entès perfectament, senyor Ustrell. Li donem la benvinguda i desitgem que l’experiència amb la nostra empresa li sigui agradable i duradora. – Va dir la veu just abans de penjar el telèfon.
Reconec que em va costar reaccionar després d’aquella conversa. Vaig restar una bona estona assegut al llit, mirant-me fixament el mòbil, sense pensar en res per a finalment reaccionar al pensar en apuntar-me la direcció que m’havia dit la noia, no fos cas que se m’oblidés. La vaig apuntar en un tros de paper que hi havia al calaix de la tauleta: “Carrer Perramont núm. 457”. Seguidament vaig guardar el paper a la cartera i vaig córrer a mirar-me al mirall. Em calia afaitar-me i buscar roba neta i decent si volia causar bona impressió el primer dia de feina. També em calia comprovar on era el Carrer Perramont mirant a l’aplicació. Aquest era a tres parades en metro des de casa meva, així que havia estat de sort, ja que podia ser a lloc en menys de mitja hora i ben mirat, tot i que sortiria de treballar a la matinada, hauria d’esperar menys d’una hora per a agafar el metro i tornar a casa. L’horari era una mica estrany, si, però havia treballat altres vegades en horari nocturn i no em desagradava la idea.
Vaig estar la resta del dia donant voltes a la situació. El que em tenia més intrigat era el tipus de feina que em farien fer. No semblava una feina gaire complicada, tenint en compte que no es requeria experiència ni m’havien demanat cap tipus de formació. Finalment, ja de matinada intentant dormir, vaig arribar a la conclusió que fet i fet l’únic que havia de fer era presentar-me a lloc a l’hora acordada, sense res a perdre-hi. Això em tranquil•litzà i vaig poder dormir llargament, fins gairebé les cinc de la tarda del dia següent.
Després de menjar alguna cosa i “matar” el temps mirant foteses al facebook i mantenint converses en alguns grups de whatsapp, em vaig arreglar tan com vaig poder i vaig sortir a agafar el metro. Anava sobrat de temps, però els nervis i el fet que no em coneixia la zona van fer que decidís anar cap a l’empresa bastant abans de l’hora acordada, així que a les nou i mitja era ja al carrer Perramont, just davant la porta amb el número 457.
L’edifici semblava una mena de magatzem, i vaig comprovar fent una volta que aquest ocupava tota una illa. La zona no era gens transitada en aquella hora, i a part d’alguna casa aïllada, el demés eren edificis d’oficines i magatzems. Després d’inspeccionar l’entorn i com que ja eren prop de les deu del vespre, vaig plantar-me davant la porta de l’edifici. Em va estranyar que no hi hagués cap cartell ni res semblant. Només hi havia, això si, un botó de color vermell just a la dreta de la porta. Quan van ser les deu en punt vaig pitjar el botó per a tot seguit esperar. Al cap d’uns segons, la porta es va començar a obrir lentament i un cop oberta de bat a bat, em vaig disposar a entrar a l’edifici. Em vaig trobar, llavors, en una sala d’uns 20 metres quadrats, amb les parets pintades de gris, i amb una taula metàl•lica ubicada just al centre. També hi havia una cadira, a joc amb la taula. Em vaig acostar amb certa cautela a la taula, on i hi havia un dossier amb un document escrit a ordinador. En un primer moment vaig decidir seure a la cadira i esperar, però passats uns minuts i veient que no passava res al meu voltant, vaig decidir llegir el document que restava a la taula.
“ Benvingut a l’empresa, senyor Marull.
La seva tasca serà la següent: Haurà de pitjar el botó que hi ha a la paret dreta de la sala un cop cada mitja hora fins a les quatre, un cop acabi el seu horari laboral. És de vital importància que a cada hora punta i a i mitja també de cada hora pitgi el botó, i també cal que el botó es mantingui encès durant l’estona que estigui en el seu lloc de treball. En cas que el botó s’apagui, haurà de fer ús del telèfon que hi ha a la part esquerra de la sala i avisar immediatament de la incidència. Moltes gràcies i li desitgem que l’experiència amb la nostra empresa li sigui agradable i duradora”.
Després de llegir el text, vaig mirar a banda i banda i, efectivament, a la meva dreta hi havia un botó de color verd i a la meva esquerra un telèfon fix, també de color verd. En un primer moment no vaig saber què fer, restant palplantat mirant al meu voltant durant una bona estona, però al fixar la meva mirada al botó vaig reaccionar de cop, traient-me el mòbil de la butxaca per a comprovar quina hora era. Faltaven 5 minuts per les deu i mitja, així que, si havia de fer cas a les instruccions, només em calia esperar i pitjar aquell botó just a i mitja, i cada mitja hora successivament fins a les 4 de la matinada. Per uns moments vaig tenir la temptació de sortir d’aquell lloc i oblidar-me de la feina i de la situació en que em trobava, però finalment vaig decidir que restaria allí i compliria la tasca que se m’havia encarregat, al cap i a la fi semblava una feina senzilla i sense complicacions.
Vaig seure, doncs, a la cadira, fins que van ser les deu i mitja, per aixecar-me llavors a pitjar el botó. Al fer-ho, se sentí un lleu “clic”, i seguidament el botó tornà al seu lloc per seguir il•luminat amb aquell color verd clar. Vaig fer el mateix moviment cada mitja hora, i la resta del temps el vaig passar immòbil, assegut a la cadira. El temps em va passar ràpid, val a dir-ho, malgrat no fer res més que restar assegut i prémer el botó, exactament cada mitja hora. Durant una estona vaig tenir la temptació de comprovar al mòbil si tenia connexió, però vaig decidir finalment no fer-ho, ja que no em va semblar correcte fer ús d’internet durant les hores de feina.
Tot anava com una seda fins que, quan a les tres de la matinada em vaig disposar a pitjar el botó, i després de fer-ho i escoltar el “clic” de les altres vegades, aquest es va apagar. A la nota hi posava que en cas de que s’apagués havia de comunicar-ho a través del telèfon així que, ràpidament, vaig dirigir-me cap a aquest per a despenjar-lo i comunicar la incidència.
- Hola?- Vaig dir amb veu impacient.
No va contestar ningú.
- Hola?- Vaig repetir. – Sóc en Jofre Ustrell, estic fent el torn de nit i hi ha hagut una incidència. El botó s’ha apagat just a les tres, just en el moment en què l’he pitjat.
Vaig esperar uns instants sense rebre cap resposta, així que vaig decidir penjar de nou l’aparell.
Van passar uns quants minuts en els quals no vaig saber què fer. El botó restava apagat, i el telèfon en silenci. Vaig seure a la cadira novament per a esperar fins que van ser les quatre, pendent de si passava alguna cosa al meu voltant però res, tot restava immòbil. Quan van ser les quatre, vaig aixecar-me de la cadira i em vaig disposar a sortir de la sala. Per un moment vaig patir per si la porta de sortida estava tancada, però de seguida vaig comprovar que es podia obrir fàcilment movent la maneta i tivant lleugerament cap a dins. Vaig sortir, seguidament, al carrer. Caminant amb certa rapidesa i comprovant que no hi havia ningú per la zona a aquella hora, i em vaig dirigir cap a la parada de metro, que era també deserta, i vaig haver d’esperar més de mitja hora fins que va passar el primer metro, que em portà fins a prop de casa meva. Un cop ja a casa, em vaig posar el pijama i, sense ganes de fer res més, em vaig estirar al llit per a intentar dormir. Al tancar els ulls va ser com si tingués encara davant meu aquell botó encès de color verd. El tenia allà, i no va desaparèixer fins que, al cap d’una bona estona, m’envaí un son profund.
Vaig dormir llargament, fins a tal punt que quan vaig despertar ja era negra nit. Havia dormit més de 15 hores seguides. Per un moment em neguitejà el fet que no arribava a la feina aquella nit, però de seguida i, després de pensar-hi una estona estirat al llit, vaig decidir que no tornaria a aquell lloc mai més, i m’era igual que se’m queixessin els de l’empresa. Val a dir que no en vaig tenir mai més notícies ja que ningú em va trucar ni vaig rebre cap correu ni informació. Ni tan sols vaig cobrar les hores treballades. Això si, vaig prendre la decisió que mai més, i sota cap concepte, tornaria a treballar de pitjador de botons.

Comentaris

  • sukalu | 22-07-2020

    I know there will be many difficulties and challenges but I am determined to do it. If it fails then it will also be a lesson for me: fireboy and watergirl

  • Kafka[Ofensiu]
    SrGarcia | 21-05-2020

    Autèntic Kafka. Un món de silenci i de feines absurdes. Un feina sense explicacions i aparentment sense sentit.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

aleix

191 Relats

177 Comentaris

119756 Lectures

Valoració de l'autor: 9.55

Biografia:
Vaig néixer, per be o per mal, l'octubre del 1979. Vaig començar a escriure per matar l'aborriment de les classes a l'institut, però tot el que escrivia anava a les escombraries. Va ser després d'una nit de borratxera que vaig decidir guardar tot allò que se'm acudis relatar. Desde llavors tinc tota l'habitació plena de bocins de la meva història.
Va ser a principis d'any quan la meva companya de pis em va donar l'adreça d'aquesta pàgina, grata sorpresa, i desde llavors que volto per aqui, intentant escriure i també llegir i comentar.
aleixeliasbandres@hotmail.com