Cercador
PERLES D'OBLIT
Un relat de: Janes XVII- Compartir:
L’àvia, s’està asseguda i recolzada a la paret, al damunt d’un cartró gruixut sobre els panots empastifats d’una taca terrosa a l’alçada del pas de vianants del carrer Balmes. Pel seu aspecte prou endreçat i polit, no li sembla pas que sigui una indigent malgrat la trista imatge i un grapat de monedes al seu entorn, no hi ha rastre de rètol de cap mena ni barret capgirat.
La Tamara, la mestressa de l’administració de loteries nº 256, ja l’havia vist passejar el capvespre anterior al tancar la persiana del negoci i havia pensat que el collaret de perles que duia al coll no feia per baixar la brossa al contenidor i que sense corretja no hi havia gos. Tampoc la tenia vista del veïnat i observadora com era i donada a la fantasia emocional i innocent, la va remetre a recordar a una tsarina caiguda en desgràcia d’alguna de les pel·lícules que tant li agradaven.
Aquest matí però, abans de tirar amunt la reixa, s’hi apropa, just a la cantonada de dalt, i després d’un bon dia dolç sense resposta, l’ajuda a incorporar-se lentament i no pot evitar arrufar un xic el nas per l’olor que desprèn. L’àvia barboteja alguna cosa que ella no entén mentre rumia en la llarga nit que haurà passat sola a la intempèrie. Té clar que telefonarà al 061, però aquesta dona necessita revifar-se abans, i amb empentes i rodolons se l’endú, després d’obrir el local, cap a la rebotiga on hi té el bany.
L’àvia, que té els ulls blaus de mar transparent, se la mira amb la tendresa vestida d’agraïment, però no bada boca, i la Tamara, un àngel compassiu sense ales, la mig renta com pot i l’asseu després a la taula que li fa de menjador alguna estona perduda, mentre treu de la petita nevera una carmanyola de caldo gallec, que sovint li porta sa mare, i l’escalfa al microones. L’àvia endrapa morta de gana sense perdre la dignitat que la Tamara li conferia, i en acabat, amb el tovalló de paper eixugant-se el llavis, els seus primers mots són per dir -tretze, serà el vint-i-cinc mil sis-cents tretze, és que suma tretze. La Tamara, que ja està telefonant i pensant que ha d’obrir l’administració, no en pesca la intenció, totalment en fora de joc, se la mira abans de deixar-la descansar, i l’àvia, amb un somriure petit, li ensenya les perles que ha tret de la butxaca i diu -la nena no s’enfadarà.
L’endemà dissabte el primer premi va ser pel número vint-i-cinc mil sis-cents tretze.
La Tamara, la mestressa de l’administració de loteries nº 256, ja l’havia vist passejar el capvespre anterior al tancar la persiana del negoci i havia pensat que el collaret de perles que duia al coll no feia per baixar la brossa al contenidor i que sense corretja no hi havia gos. Tampoc la tenia vista del veïnat i observadora com era i donada a la fantasia emocional i innocent, la va remetre a recordar a una tsarina caiguda en desgràcia d’alguna de les pel·lícules que tant li agradaven.
Aquest matí però, abans de tirar amunt la reixa, s’hi apropa, just a la cantonada de dalt, i després d’un bon dia dolç sense resposta, l’ajuda a incorporar-se lentament i no pot evitar arrufar un xic el nas per l’olor que desprèn. L’àvia barboteja alguna cosa que ella no entén mentre rumia en la llarga nit que haurà passat sola a la intempèrie. Té clar que telefonarà al 061, però aquesta dona necessita revifar-se abans, i amb empentes i rodolons se l’endú, després d’obrir el local, cap a la rebotiga on hi té el bany.
L’àvia, que té els ulls blaus de mar transparent, se la mira amb la tendresa vestida d’agraïment, però no bada boca, i la Tamara, un àngel compassiu sense ales, la mig renta com pot i l’asseu després a la taula que li fa de menjador alguna estona perduda, mentre treu de la petita nevera una carmanyola de caldo gallec, que sovint li porta sa mare, i l’escalfa al microones. L’àvia endrapa morta de gana sense perdre la dignitat que la Tamara li conferia, i en acabat, amb el tovalló de paper eixugant-se el llavis, els seus primers mots són per dir -tretze, serà el vint-i-cinc mil sis-cents tretze, és que suma tretze. La Tamara, que ja està telefonant i pensant que ha d’obrir l’administració, no en pesca la intenció, totalment en fora de joc, se la mira abans de deixar-la descansar, i l’àvia, amb un somriure petit, li ensenya les perles que ha tret de la butxaca i diu -la nena no s’enfadarà.
L’endemà dissabte el primer premi va ser pel número vint-i-cinc mil sis-cents tretze.
Comentaris
-
molt bonic el relat [Ofensiu]Noia Targarina | 02-07-2025 | Valoració: 9
Bona vesprada,
M' ha agradat molt llegir-ne aquest relat,
m' encantat l' història que desarrolles,
està ple de molts sentiments,
sobretot la manera que desarrolles els personatges del relat,
esta ple el relat molt del sentiment de l' amor entre dues persones ,
i l' apoyo que li done l' àvia a la persona que cuida.
Gràcies per els teus últims comentaris.
Una abraçada
Noia Targarina -
Inversemblant, però...[Ofensiu]llpages | 29-06-2025
encertadíssim en com es va desenvolupant l'acció. Final sorpresa? Potser sí, però m'ha agradat més tot l'intríngulis de la narració, que l'autor et va acompanyant en els esdeveniments amb gran estil. Enhorabona!
-
M’encanta[Ofensiu]Pepxi | 29-06-2025 | Valoració: 10
Molt bon relat amb un final per reflexionar i sorprenent.
Des d’avui entre els meus relataires preferits.