Per una capsa de colors

Tres mesos. Un flaix. Tres mesos. L’eternitat. Tres mesos. El camí que s’aclareix després de tants anys.
Sap que és un error, però els comptarà. D’un en un. I farà, mentalment, com a les pel·lícules: a cada set ratlles verticals, una d’horitzontal. La setmana, el primer mes, el segon... I arribarà el moment d’abandonar, per una nit, l’infern.
L’anhelat permís! Haurà complert mitja condemna. A vegades li sembla tota una vida. D’altres, un son llarg i tempestuós esquitxat de moments lluminosos i sublims.
La presó. El mòdul.
Aquesta presó. Aquest mòdul.

El dia marcat és el primer dissabte de juliol. S’hi aferra com un nàufrag a la taula de fusta. Juliol, el mes del sol.
Coincidirà amb l’aniversari del grup d’havaneres Congost. I ho celebraran. D’ell no se n’han oblidat. Li escriuen i organitzen un concert anual a Quatre Camins. Inclouen noves cançons i tanquen la cantada amb “Mariner de nit”, el tema que l’Àngel creà abans de caure al pou. L’únic propi. El primer i el darrer.
Al centre penitenciari no ha estat capaç de compondre res. Alguna cosa dins seu li manca.
La presó. El mòdul.
Aquesta presó. Aquest mòdul.

S’ha adaptat a la rutina carcerària amb resignació de clergue i l’executa amb precisió de cirurgià. La cel·la, ordenada i neta. La roba, sempre a punt per dur a rentar. El tracte amb els funcionaris, respectuós i cordial.
No es queixa de la qualitat del menjar ni escatima convidades als companys. Agraeix fer de padrí dels nous interns i que la seva cel·la doni a ponent. Cada matí saluda al Montseny. Sí, cada matí.
La presó.
El mòdul.

Tots tenim una passió i la de l’Àngel és la música. Se sent músic. Ha treballat de músic. És músic.
Els dies que el fred gela l’esperit branda un xic el cap. No surt a tocar la guitarra ni a cantar. S’asseu vora una finestra i clou els ulls.
Els veu. A tots. Els cantaires que han fet de la seva existència una melodia estimulant, tan plena. Li ofereixen la seva essència als assajos, als concerts de carrer, als teatres, a les cases, als restaurants… al casament. La música batega a tot arreu. També en aquesta presó.
A Quatre Camins, les setmanes són gairebé calcades. Els períodes de vacances, aterridors. I, malgrat tot, assaboreix la sort.
No hi ha massa baralles, en aquest mòdul. Els homes no parlen de les seves faltes, en aquest mòdul. Hi ha una voluntat bastant estesa de facilitar-se la convivència els uns als altres, en aquest mòdul. Les pautes de conducta estan escrites a l’aire i són clares.
Aquest mòdul.

Cada quadrimestre trenquen el ritme soporífer d’intramurs amb una fira. Des de l’esmorzar i fins a la una, el menjador es converteix en un mercat improvisat i els voluntaris, en els millors pregoners dels articles permesos.
Fan rodolins per entabanar els presos amb llibres de segona mà, canten les excel·lències de la roba barata que han adquirit i elaboren foteses per recordar-los que els detalls parlen de nosaltres: una postal, un tió vestit del Barça, la figureta d’un personatge popular de la ciència-ficció…
Amb els quatre duros que recullen paguen el transport i alguna despesa derivada de la seva tasca, tan ingent. Perquè, sense l’energia que transmeten, el dia a dia dels interns no tindria matisos i es mouria entre el gris i el negre, l’angoixa i la desesperació. Ho saben bé.
També en aquest mòdul.
També en aquesta presó.

Per a l’Àngel, el producte estrella de la plaça de Quatre Camins són les capses de colors. N’adquireix una per fira i, abans de Nadal, demana a sa germana que li enviï un llibre il·lustrat ben gros.
Entre les descobertes del confinament, omplir blancs ha estat una de les més reconfortants i orgàniques. El llapis damunt del paper, amunt, avall, balla en cercles. Ombres, tonalitats barrejades. Combinacions increïbles, felicitacions úniques. Els horabaixes de temperatures exteriors inclements passen com una revolada.
Al mòdul.
A la presó.

Els havanerus l’han visitat i li han donat la millor notícia del món: actuaran a Calella de Palafrugell pel seu desè aniversari. Serà el primer cap de setmana de juliol, com cada any. Menjaran el famós peix fregit del qual parlava Pla i estaran, aquest pic, sí, a l’altra banda, dalt de l’escenari, d’esquena als preciosos vaixells que es bressen al compàs de les veus, les guitarres, els acordions… Se n’ha alegrat molt per ells.
Més tard, a la cel·la, mentre repassa els millors moments del dia i escriu al diari, se li encén la llum. I l’esperit. I tot el cos s’exalta com si hagués vist el mateix Creador. Tremola, vibra, plora! Riu, salta, s’abraça! Calella, la Cantada, el seu Congost, la seva cançó: el permís. Després de tants anys...
En aquest mòdul.
En aquesta presó.

Sant Joan sense petards és com una cervesa aigualida i trista, encara que l’Àngel ha començat a oblidar les vetllades damunt l’arena i es conforma amb un bocí de coca seca i la possibilitat de tocar al menjador i tenir més públic que l’habitual. Pel solstici, una excepció.
Abans d’anar a jeure, desa l’instrument al quartet i torna a cercar el llibre i els colors. El seu estimat llibre i els seus estimats colors. Però la capsa no hi és. Per enlloc. A cap taula. A cap cadira. A cap racó.
Demana als companys si l’han vista i se li accelera la respiració. Els colors!
Maleït mòdul.
Maleïda presó.

Passa per davant l’habitació d’uns que busquen brega i la vista se li’n va a la taula, ocupada per una bella col·lecció de llapis. T’agraden, Angelet?, li amolla el més cepat. I ell perd els nervis, pica els artells contra els barrots i promet fer-li una cara nova. Malparit!
L’endemà, el pati en va ple. Al Garcia li han endarrerit el permís. Adeu, havaneres. Adeu, Cantada. Adeu, Calella de Palafrugell.
Així funciona aquest mòdul.
Així funciona aquesta presó.