Per Sant Silvestre (relat guanyador del repte DCCCXXXI

La llum del primer dia de l’any retallava el carro dels masovers del mas Punticelles. El carro anava carregat amb tot el que se n’havien pogut dur del mas, on havien viscut generacions de Sumallas. Davant, hi anaven el gos, en Llamp, i el pare, en Cosme Sumallas, qui amb el cap cot i cobert amb una caputxa, guiava els bous. Tot darrere: la dona, la Juliana Perecalla; la noia, l’Anunciada, i la nena la, Serafina. La petita guiava la truja i els godalls.
Per Sant Silvestre per la porta o per la finestra, els havia amenaçat l’amo, en Benet Fesquetdic. Era un industrial del tèxtil que havia comprat cinc masies amb els seus camps i boscos a Bocabartella per invertir els beneficis de les fàbriques. En Fesquetdic feia més o menys el que havien fet els antics propietaris, els Totlomeus, una gent que havien estat els batlles del baró de Bocabartella. Els Totlomeus donaven almoines als capellans i escanyaven la gent. En Fesquetdic no tenia jurisdicció, com havien tingut els Totlomeus, però pagava esglésies i els guàrdies feien el que ell manava. En Fesquetdic era pitjor, perquè no s’atenia a les llagoteries ni a les llàgrimes dels pobres.
Jo mirava l’èxode dels meus veïns, però no estava millor. Jo caminava amb un pa al sarró, mentre em fotia de fred. En Fesquetdic, també, ens havia fet saber que per cap d’any al carrer. Els meus pares i germans ja feia dies que havien marxat cap a Barcelona, però jo m’havia esperat. Quan vaig saber, que en Fesquetdic fotia fora els Sumallas, vaig pensar: «els seguiré».
Vaig caminar tot darrere moltes hores. No se’n van adonar d’encongits i tristos que anaven. El camí va començar a passar per la vora d’un riu. El carro va girar cap a un camí que baixava cap a una fàbrica emmurallada. El guardià va obrir la porta i els Sumallas van entrar.
—Tu vas amb ells? —em va demanar el guardià.
—No! —vaig dir, amb posat trist.
—Entra dormiràs al magatzem de la colònia i demà a treballar.
L’endemà un home em va portar un bol d’espessa llet calenta i pa. Vent menjat em va guiar cap a la fàbrica.
—Si treballes i fas el que et manin, ja no hauràs de patir —Em va dir en Benet Fesquetdic, abans d’entrar a la sala de màquines.