Cercador
Pensaments constructius del Canal d'Urgell
Un relat de: Joan_S- Compartir:
Després d’aquesta aturada, pot ser que ens hi tornem a posar. Escriure és un bon exercici per a moltes coses: despeja la ment, cura la ment, permet comunicar-te amb altra gent que no coneixes i un munt de coses més que només es van veient i sentint a mesura que amb bolígraf, llapis o teclat anem encadenant lletres, paraules i frases que esdevenen idees, pensaments i fets que passen a ser compartits.
Estic llegint el llibre el presidi de Montclar sobre com es va construir el Canal d’Urgell i també estic escoltant uns poadcasts que fan a Lleida24.cat sobre la mateixa temàtica. La proposta d’avui és posar-nos en la pell d’un d’aquells presidiaris condemnats a treballar en aquella obra, concretament en la part de l’obra que correspon al túnel de Montclar que va ser construït entre els anys 1853 i 1851. Un túnel de 4.917 metres de llargada per permetre que les aigües del Canal d'Urgell passin des d'Artesa de Segre cap a Agramunt, salvant la Serra de Montclar. Va ser el túnel més llarg d'Europa durant gairebé un segle, que en el punt més profund passa a 160 m sota terra i que ha estat una obra visitada per enginyers de tot el món.
Després d’aquesta contextualització fem un viatge en el temps en la pell d’un presidiari que treballava a l’obra. La història podria anar com segueix.
Em dic Faustino. Fa uns anys la policia em va agafar i després d’un judici rapid vaig anar a la presó. El meu error va ser anar a una manifestació obrera a Barcelona per demanar fer menys de 12 hores a la fàbrica. Era una vaga, però sembla ser que no era legal i acabar a la presó. Al cap d’un parell de setmanes de ser-hi em varen dir que em portarien cap a l’obra del Canal d’Urgell. Sense adonar-me’n em vaig trobar al presidi de Montclar junt amb altres presos d’altres presons de tota Espanya. L’endemà em varen posar una cadena que em lligava a un altre pres. A les 6 del matí, tots dos, units per aquella cadena que a mi em rosegava el tornell varem sortir, no per ganes, a fora del presidi. Era de nit i feia molt fred. No portava prou roba però si em queixava, venia el capataç de vara i amb la vara em donava cops i em passava el fred. Ara ja no només em feien mal les cadenes, també els cops rebuts per aquella vara maleïda. Comencem a caminar fins a l’entrada d’un forat, tots vàrem baixar per allà a l’infern que hi havia a 160 metres de profunditat. Tot era fosc, costava respirar, costava caminar entre el fang, es notava pudor a excrements animals i humans i també a mort. Em varen donar un mall i em varen dir que havia de començar a picar en aquella direcció. Cap pregunta, i si hi era, en resposta hi havia un cop de vara. Pico un cop, un altre i un altre, i uns altres després dels altres. El temps passava tot picant, una hora i una altra hora i una tercera i una quarta després de les hores anteriors. Gairebé sense aire, sense llum, sense poder respirar un moment una engruna d’aire fresc, amb la cadena, la vara, el pic, l’esgotament, la suor, la pudor, i el flaire a mort. De repent, cau una pedra, algú es queixa de mal, però no podem fer res. Comença a baixar aigua i més aigua, tanta aigua que ho inunda tot, fins que la mateixa aigua es cansa d’inundar-ho tot. S’acaba la jornada, amb la cadena sempre enganxada sortim a la superfície i veiem que ja no s’hi veu. De fet és igual que s’hi vegi o no, a cop de vara cap el presidi, un tros de pa i a dormir. Demà més del mateix, demà passat també i l’altre i l’altre i el de més enllà, també fins al darrer dia.
Estic llegint el llibre el presidi de Montclar sobre com es va construir el Canal d’Urgell i també estic escoltant uns poadcasts que fan a Lleida24.cat sobre la mateixa temàtica. La proposta d’avui és posar-nos en la pell d’un d’aquells presidiaris condemnats a treballar en aquella obra, concretament en la part de l’obra que correspon al túnel de Montclar que va ser construït entre els anys 1853 i 1851. Un túnel de 4.917 metres de llargada per permetre que les aigües del Canal d'Urgell passin des d'Artesa de Segre cap a Agramunt, salvant la Serra de Montclar. Va ser el túnel més llarg d'Europa durant gairebé un segle, que en el punt més profund passa a 160 m sota terra i que ha estat una obra visitada per enginyers de tot el món.
Després d’aquesta contextualització fem un viatge en el temps en la pell d’un presidiari que treballava a l’obra. La història podria anar com segueix.
Em dic Faustino. Fa uns anys la policia em va agafar i després d’un judici rapid vaig anar a la presó. El meu error va ser anar a una manifestació obrera a Barcelona per demanar fer menys de 12 hores a la fàbrica. Era una vaga, però sembla ser que no era legal i acabar a la presó. Al cap d’un parell de setmanes de ser-hi em varen dir que em portarien cap a l’obra del Canal d’Urgell. Sense adonar-me’n em vaig trobar al presidi de Montclar junt amb altres presos d’altres presons de tota Espanya. L’endemà em varen posar una cadena que em lligava a un altre pres. A les 6 del matí, tots dos, units per aquella cadena que a mi em rosegava el tornell varem sortir, no per ganes, a fora del presidi. Era de nit i feia molt fred. No portava prou roba però si em queixava, venia el capataç de vara i amb la vara em donava cops i em passava el fred. Ara ja no només em feien mal les cadenes, també els cops rebuts per aquella vara maleïda. Comencem a caminar fins a l’entrada d’un forat, tots vàrem baixar per allà a l’infern que hi havia a 160 metres de profunditat. Tot era fosc, costava respirar, costava caminar entre el fang, es notava pudor a excrements animals i humans i també a mort. Em varen donar un mall i em varen dir que havia de començar a picar en aquella direcció. Cap pregunta, i si hi era, en resposta hi havia un cop de vara. Pico un cop, un altre i un altre, i uns altres després dels altres. El temps passava tot picant, una hora i una altra hora i una tercera i una quarta després de les hores anteriors. Gairebé sense aire, sense llum, sense poder respirar un moment una engruna d’aire fresc, amb la cadena, la vara, el pic, l’esgotament, la suor, la pudor, i el flaire a mort. De repent, cau una pedra, algú es queixa de mal, però no podem fer res. Comença a baixar aigua i més aigua, tanta aigua que ho inunda tot, fins que la mateixa aigua es cansa d’inundar-ho tot. S’acaba la jornada, amb la cadena sempre enganxada sortim a la superfície i veiem que ja no s’hi veu. De fet és igual que s’hi vegi o no, a cop de vara cap el presidi, un tros de pa i a dormir. Demà més del mateix, demà passat també i l’altre i l’altre i el de més enllà, també fins al darrer dia.