PÈL-ROJA

PÈL-ROJA

Era una olor que no es podia capturar en un flascó. No era perfum, mai ho havia estat. Era el vent que xuclava la resina dels pins al migdia, la terra bruta després d’un xàfec sobtat, la pell rostida pel sol d’abril i una punxa agre de fruita madura, de préssec quasi passat.

Ella es movia, i l’olor es feia ona, un rastre que no et seguia pel carrer, sinó que t’esperava als racons de la teva pròpia memòria. Què feia, Déu meu, amb els cabells de foc i aquesta essència de bosc, de pluja seca i de cos viu? L’olor es quedava als llibres que et deixava, al coixí on havia reclinat el cap, en l’aire del cotxe després de baixar.

Ara, anys després, encara m’arriba en raigs febles i inesperats: en obrir un sac de fusta humida, en treure una camisa guardada de l’armari un dia de vent del sud. I aleshores, per un segon que crema, ella no és un record. És allà, palpable, efímera i eterna en la seva absència més present que totes les presències, en aquell discret, inoblidable encant que mai no es va poder anomenar, només respirar.





2026