Pedra i colom

El colom volava lleuger cap al niu al campanar, recte per sobre de la teulada de la nau de l’església; així ho recordo; el noi de la fona era tranquil a la meva vora; duia un projectil preparat, però sense objecte; de forma automàtica en veure l’enèrgic vol de l’au cap al niu, va alçar l’estri dirigint-lo cap a la trajectòria que el també tranquil ocell descrivia en aquell moment per aterrar al seu niu proper.

El projectil, llençat d’esma i amb total desimboltura, va sortir amb força i es va trobar pel camí el cap del colom, de forma gairebé inversemblant, només demostrable per la sobtada davallada instantània de l’animal que queia en paràbola, inanimat, sobre la teulada. No ens podíem creure que a aquella distància es produís l’encert precís al cap de l’animal i ell devia passar de la vida a la mort sense adonar-se’n. La tarda de primavera era excel·lent, érem avorrits buscant alguna diversió per passar l’estona. Hauria estat més probable de treure un ull un veí a l’altra banda de l’església, però aquest fet no es va produir per sort per a tots, perquè no sempre hi ha mala sort. Només algunes vegades pedra i cap s’ajunten un instant en l’espai obert per fer palès que l’atzar existeix. Atzar? Podem acceptar que l’ocell era perfectament independent del resultat hagut: creia volar a la distància prudent dels humans allà on els seus estris no arriben. El xiquet, però, podia haver estat impulsat per una innata sapiència del moviment dels cossos a l’espai que la seva voluntat va captar del seu cervell en el precís moment, talment com una pujada d’adrenalina, involuntària i eficaç. La perícia del caçador quedava demostrada davant del grup. No pogué recollir la presa.

I, ara quan et miro al meu costat, recordo aquesta circumstància, aquest encontre inversemblant també, el nostre silenci que ens delata i ens diu que en l’espai entre nosaltres s’ha de produir un enllaç i desitgem tenir la perícia per detectar a temps si estem encertats en el nostre desig i no correm perill.