Cercador
Passeig per la vora del riu
Un relat de: aleix- Compartir:
EL SILVESTRE
El Silvestre era un home reservat. Tenia quaranta-cinc anys complerts de feia poc, i vivia des de'n feia vint en un pis petit al centre de la ciutat. No havia estat gairebé mai amb cap dona, i encara menys havia tingut cap relació seriosa i estable. És per això que aquell vespre de divendres estava un xic nerviós. El dia abans havia aconseguit una cita en una app d'internet i es disposava a viure la que podia ser una de les nits més emocionants de la seva vida. No havien tocat les set de la tarda que ja estava al bany afaitant-se i escollint la colònia entre uns quants pots plens de pols que tenia abandonats a l'armariet de sota la pica. Volia, és clar, tenir bon aspecte aquella nit. En el seu dia a dia habitual el Silvestre no necessitava causar gaire bona impressió, ja que la feina a la fàbrica no ho requeria, i no tenia gaire vida social. Tot just algun dissabte anava al bar a veure el futbol amb quatre amics que encara conservava de feia uns anys. De fet aquella tarda el Silvestre va treure de l'armari uns pantalons i una americana que recordava haver fet servir feia gairebé un any a la boda d'un cosí llunyà seu. Es va decidir per aquell conjunt després de provar-se tota l'altra roba de l'armari. Va pensar que a la noia li agradaria que anés vestit amb certa elegància. No era un tipus lleig ni amb mala planta, el Silvestre. El que l'allunyava de les dones era més un problema de timidesa que el seu aspecte físic.
Després de dutxar-se, el Silvestre va estar mirant-se al mirall una bona estona, amb la pinta en una mà i el desodorant a l'altra. Per uns moments es va sentir una mica ridícul, ja que al mirar-se li donava la sensació que no era ell la figura que reflectia el mirall. “Serà millor que siguis tu mateix, Silvestre, i si després de tot no li agrades doncs dos petons i cadascú a dormir a casa seva”, va pensar mirant-se amb cara de preocupat. Per altra banda, el pentinat que s'havia fet, ajudant-se amb la resta de laca que quedava al pot, tampoc el convencia gaire. Va retocar-se, doncs, el pentinat, i va sortir del bany per a anar a l'habitació a vestir-se. Camisa de color vermell fosc, i el pantaló i americana blau marí, com en el casament del cosí llunyà. La corbata la deixà al calaix. No volia semblar massa formal.
A les vuit en punt va sortir de casa en direcció a la parada del tren, que era molt a prop. Tenia tot just quinze minuts de trajecte i el tren passava cada poca estona. Va calcular que arribaria al punt de trobada a l'hora en punt. Una de les coses que el Silvestre no suportava era haver d'esperar quan quedava amb algú així que sempre procurava arribar a l'hora, ni un minut abans ni un minut després. Era un home molt puntual.
Eren, doncs, les vuit i vint-i-nou minuts, quan el Silvestre es plantà just davant la porta del restaurant on havia quedat amb la Gemma.
LA GEMMA
La Gemma era una noia molt guapa. Tenia vint-i-dos anys i li faltava ben poc per fer-ne vint-i-tres. No se sentia pas gran encara, és clar, però en els últims anys s'havia adonat que ja no era una nena, i més al veure que la majoria de les seves amigues estaven pensant en casar-se, i fins i tot alguna d'elles ja havia tingut el primer fill. Ella no era de tenir relació formal, més aviat li agradava tenir rotllets i anar variant. Tampoc és que necessités anar amb quatre nois a la vegada enganyant-los, però si que li agradava jugar una mica amb les seves relacions. Les amigues li deien que potser havia de començar a pensar en trobar parella, ja que a la seva edat les coses ja no eren un joc com en l'adolescència, li deien, però ella anava al seu ritme, intentant, això si, no causar dolor ni problemes. Vivia el moment la Gemma, sense pensar ni amoïnar-se gaire pel que pogués passar.
Havia decidit aquell cop provar sort amb un home més gran que ella. A l'app d'internet n'hi havia bastants de la seva zona, i no s'hi va pensar gaire en veure aquell home de 45 anys, operari d'una fàbrica de mobles, solter i sense fills. A les set i mitja de la tarda d'aquell dissabte la Gemma ja estava a la seva habitació provant-se vestits de tota mena. No sabia què posar-se ja que no havia quedat mai amb un home madur, i finalment es va decidir per un vestit força elegant, d'una sola peça i de color verd fosc. Va decidir també que no es posaria sabates de tacó alt, ja que suposava que després de sopar, si tot anava bé, anirien a fer una volta i volia sentir-se còmode. Es va maquillar, però no gaire. “De fet, he quedat amb un operari de fàbrica, així que no crec que sigui gaire exigent amb el meu aspecte”. La Gemma mai havia tingut problemes a l'hora de sentir-se bé amb ella mateixa. Un cop vestuda i maquillada, va mirar-se per última vegada al mirall de cos sencer que tenia al costat del llit i es va regalar un somriure entremaliat. Va mirar al mòbil i s'adonà que si no s'afanyava arribaria tard a la cita, i no volia quedar malament així que agafà la jaqueta i la bossa de mà d'una revolada i sortí a buscar l'autobús. Eren les vuit i mitja quan baixava a la parada més propera al restaurant on havia quedat amb el Silvestre.
EL SOPAR
El Silvestre i la Gemma seien en la taula petita que havien reservat en un racó del restaurant. No hi havia encara gairebé cap client a aquella hora. Els dos es miraven la carta en silenci. Ell intentava no semblar gaire nerviós, i ella intentava concentrar-se en els diversos plats que oferia la carta. No era un restaurant gaire car i ja havien acordat que cadascú es pagaria el seu sopar. Ell li havia ofert convidar-la, és clar, però ella s'hi havia negat en rodó. El Silvestre, no sense dubtar una estona, va decidir finalment demanar de primer un entremès i de segon un filet al roquefort. La Gemma es va decantar per una crema de bolets i rap al forn.
Mentre no els portaven els primers plats, van iniciar una conversa. Ell li feia preguntes típiques i ella les contestava entre petites riallades, ja que li feia gràcia la manera tímida com li parlava el Silvestre, que per la seva part prou feina tenia en no encallar-se entre paraula i paraula. Durant el sopar i amb l'ajuda del vi que havien demanat, la conversa es va fer més distesa, i en Silvestre fins i tot es va atrevir a fer alguna broma, no sempre amb tot l'èxit esperat. Ella provava de riure sempre que podia. Volia agradar a aquell home i agraïa la seva amabilitat. “No m'hi casaré pas, però és prou simpàtic”, va pensar la Gemma. A l'hora de les postres, dos flams amb nata que els van semblar deliciosos, ja poca conversa els quedava.
Eren tot just les deu de la nit quan van demanar el compte. Van pagar cadascú la seva part i van decidir també deixar una bona propina, ja que la qualitat del sopar havia estat més que acceptable en relació al preu. Els dos van estar d'acord en que era un bon lloc on tornar si decidien quedar en alguna altra ocasió, i després de saludar al cap de sala que els havia servit van sortir cap al carrer amb la intenció de fer un passeig per la zona. Al cap i a la fi era molt d'hora i se sentien bé l'un amb l'altre.
EL PASSEIG
El carrer que vorejava el riu era pràcticament buit a aquella hora. Tothom estava sopant als restaurants de la zona, i només alguns vianants caminaven distrets. Entre aquests hi havia la Gemma i el Silvestre, intentant gaudir de la passejada i sumits en un silenci que durava des que havien sortit del restaurant. Anaven molt a prop l'un de l'altre i en alguns moments els seus abrics es fregaven amb l'anar i venir dels seus braços.
La Gemma mirava distreta la vora del riu, mentre que el Silvestre tenia la mirada fixada endavant. Ella no semblava preocupada pel llarg silenci que els acompanyava, però ell començava a posar-se nerviós. Què li diria la Gemma si intentava agafar-li la mà sense permís? O si provava de passar-li el braç darrere l'espatlla? No tenia costum de fer aquestes coses, el Silvestre, i a més tenia por que se li notés el nerviosisme que anava en augment. Va pensar per un moment en fer alguna pregunta a la Gemma, però no es decidia. No sabia què dir. Tot el que havia aconseguit durant el sopar se n’anava a norris inexplicablement en aquell passeig a priori romàntic.
Ja havia passat quasi mitja hora, i a pas lent havien arribat gairebé al final del carrer quan en Silvestre, que no havia deixat de mirar cap endavant en tota l'estona, va ensopegar amb una rajola solta. L'escena va succeir en pocs segons, i la Gemma, tot i que ho intentà, no tingué temps d'agafar el braç del Silvestre per a salvar-lo de la caiguda. Tot hagués quedat en res si no hagués estat perquè en l'intent de parar el cop, va posar la mà al terra, amb tant mala fortuna que caigué tot llarg com era sobre mateix de la seva mà dreta. La Gemma s'adonà de la gravetat de la situació en veure el gest de dolor en el rostre del Silvestre.
L'hospital de la ciutat era a tot just deu minuts en cotxe així que decidiren avisar un taxi per anar a Urgències. Cap dels dos era expert en lesions corporals, però van estar d'acord en que el canell del Silvestre feia molt mala pinta. Ell va fer tot el possible per tal que la Gemma no l'acompanyés, excusant-se per ser tant pocatraça i assegurant que es podia valdre perfectament sense la seva ajuda. Ella, però, insistí a acompanyar-lo i a estar amb ell almenys fins que li haguessin mirat el canell. En menys de 5 minuts es van trobar asseguts al seient del darrera del taxi, en direcció a l'hospital.
L'HOSPITAL
No va ser fins a les dues tocades que el Silvestre va ser cridat per a que li embenessin el canell. Fins aleshores l'havia visitat el traumatòleg i li havien fet algunes radiografies. Diagnòstic, esquinç de segon grau. Calmants cada 8 hores durant els primers dies i dues setmanes de baixa. La Gemma va passar aquella llarga estona preocupada, i cada vegada que hi havia novetats s'interessava per aquestes. El Silvestre li deia que si volia podia marxar, però ella va decidir estar allà fins que acabés tot el procés. Mentre esperava, i quan el Silvestre era cridat per megafonia, la Gemma es treia el mòbil de la bossa de mà i s'entretenia mirant fotografies i missatges.
Quan va estar tot enllestit, van sortir els dos per la porta principal de l'hospital, ell amb la mà embenada i amb un cabestrell i ella amb cara seriosa i cansada. Vivien en direccions oposades, així que de mutu acord decidiren que era el moment de separar-se. Els dos tenien ganes d'arribar a casa. El Silvestre es va excusar un cop més i va agrair la paciència a la noia. Ella li digué que no es preocupés, que eren coses que podien passar i que el més important era que es recuperés de la lesió. Després d'aquelles paraules es van quedar els dos mirant-se uns segons, fins que ell es decidí a fer-li un petó a cada galta que ella acceptà de bon grat. Van dir-se que malgrat tot havia estat una nit agradable i també que potser més endavant, quan el Silvestre estigués recuperat del canell podien tornar a quedar per sopar. Després s'acomiadaren i cadascú va demanar taxi a la parada de davant l'hospital on a aquella hora n'hi havia alguns esperant clientela.
Van marxar d'allà, doncs, cadascú pel seu cantó, la Gemma amb ganes d'arribar a casa i pensant en aprofitar que l'endemà era dissabte per a quedar amb les amigues i anar al bar de sempre i el Silvestre pensant en que hauria de trucar a la fàbrica per a avisar de l'incident. A ella li havia fet certa gràcia el Silvestre, però arribà a la conclusió que no era el seu tipus, i a ell li havia agradat la Gemma, perquè era una noia molt guapa i agradable, però decidí que no hi tenia massa en comú.
El Silvestre era un home reservat. Tenia quaranta-cinc anys complerts de feia poc, i vivia des de'n feia vint en un pis petit al centre de la ciutat. No havia estat gairebé mai amb cap dona, i encara menys havia tingut cap relació seriosa i estable. És per això que aquell vespre de divendres estava un xic nerviós. El dia abans havia aconseguit una cita en una app d'internet i es disposava a viure la que podia ser una de les nits més emocionants de la seva vida. No havien tocat les set de la tarda que ja estava al bany afaitant-se i escollint la colònia entre uns quants pots plens de pols que tenia abandonats a l'armariet de sota la pica. Volia, és clar, tenir bon aspecte aquella nit. En el seu dia a dia habitual el Silvestre no necessitava causar gaire bona impressió, ja que la feina a la fàbrica no ho requeria, i no tenia gaire vida social. Tot just algun dissabte anava al bar a veure el futbol amb quatre amics que encara conservava de feia uns anys. De fet aquella tarda el Silvestre va treure de l'armari uns pantalons i una americana que recordava haver fet servir feia gairebé un any a la boda d'un cosí llunyà seu. Es va decidir per aquell conjunt després de provar-se tota l'altra roba de l'armari. Va pensar que a la noia li agradaria que anés vestit amb certa elegància. No era un tipus lleig ni amb mala planta, el Silvestre. El que l'allunyava de les dones era més un problema de timidesa que el seu aspecte físic.
Després de dutxar-se, el Silvestre va estar mirant-se al mirall una bona estona, amb la pinta en una mà i el desodorant a l'altra. Per uns moments es va sentir una mica ridícul, ja que al mirar-se li donava la sensació que no era ell la figura que reflectia el mirall. “Serà millor que siguis tu mateix, Silvestre, i si després de tot no li agrades doncs dos petons i cadascú a dormir a casa seva”, va pensar mirant-se amb cara de preocupat. Per altra banda, el pentinat que s'havia fet, ajudant-se amb la resta de laca que quedava al pot, tampoc el convencia gaire. Va retocar-se, doncs, el pentinat, i va sortir del bany per a anar a l'habitació a vestir-se. Camisa de color vermell fosc, i el pantaló i americana blau marí, com en el casament del cosí llunyà. La corbata la deixà al calaix. No volia semblar massa formal.
A les vuit en punt va sortir de casa en direcció a la parada del tren, que era molt a prop. Tenia tot just quinze minuts de trajecte i el tren passava cada poca estona. Va calcular que arribaria al punt de trobada a l'hora en punt. Una de les coses que el Silvestre no suportava era haver d'esperar quan quedava amb algú així que sempre procurava arribar a l'hora, ni un minut abans ni un minut després. Era un home molt puntual.
Eren, doncs, les vuit i vint-i-nou minuts, quan el Silvestre es plantà just davant la porta del restaurant on havia quedat amb la Gemma.
LA GEMMA
La Gemma era una noia molt guapa. Tenia vint-i-dos anys i li faltava ben poc per fer-ne vint-i-tres. No se sentia pas gran encara, és clar, però en els últims anys s'havia adonat que ja no era una nena, i més al veure que la majoria de les seves amigues estaven pensant en casar-se, i fins i tot alguna d'elles ja havia tingut el primer fill. Ella no era de tenir relació formal, més aviat li agradava tenir rotllets i anar variant. Tampoc és que necessités anar amb quatre nois a la vegada enganyant-los, però si que li agradava jugar una mica amb les seves relacions. Les amigues li deien que potser havia de començar a pensar en trobar parella, ja que a la seva edat les coses ja no eren un joc com en l'adolescència, li deien, però ella anava al seu ritme, intentant, això si, no causar dolor ni problemes. Vivia el moment la Gemma, sense pensar ni amoïnar-se gaire pel que pogués passar.
Havia decidit aquell cop provar sort amb un home més gran que ella. A l'app d'internet n'hi havia bastants de la seva zona, i no s'hi va pensar gaire en veure aquell home de 45 anys, operari d'una fàbrica de mobles, solter i sense fills. A les set i mitja de la tarda d'aquell dissabte la Gemma ja estava a la seva habitació provant-se vestits de tota mena. No sabia què posar-se ja que no havia quedat mai amb un home madur, i finalment es va decidir per un vestit força elegant, d'una sola peça i de color verd fosc. Va decidir també que no es posaria sabates de tacó alt, ja que suposava que després de sopar, si tot anava bé, anirien a fer una volta i volia sentir-se còmode. Es va maquillar, però no gaire. “De fet, he quedat amb un operari de fàbrica, així que no crec que sigui gaire exigent amb el meu aspecte”. La Gemma mai havia tingut problemes a l'hora de sentir-se bé amb ella mateixa. Un cop vestuda i maquillada, va mirar-se per última vegada al mirall de cos sencer que tenia al costat del llit i es va regalar un somriure entremaliat. Va mirar al mòbil i s'adonà que si no s'afanyava arribaria tard a la cita, i no volia quedar malament així que agafà la jaqueta i la bossa de mà d'una revolada i sortí a buscar l'autobús. Eren les vuit i mitja quan baixava a la parada més propera al restaurant on havia quedat amb el Silvestre.
EL SOPAR
El Silvestre i la Gemma seien en la taula petita que havien reservat en un racó del restaurant. No hi havia encara gairebé cap client a aquella hora. Els dos es miraven la carta en silenci. Ell intentava no semblar gaire nerviós, i ella intentava concentrar-se en els diversos plats que oferia la carta. No era un restaurant gaire car i ja havien acordat que cadascú es pagaria el seu sopar. Ell li havia ofert convidar-la, és clar, però ella s'hi havia negat en rodó. El Silvestre, no sense dubtar una estona, va decidir finalment demanar de primer un entremès i de segon un filet al roquefort. La Gemma es va decantar per una crema de bolets i rap al forn.
Mentre no els portaven els primers plats, van iniciar una conversa. Ell li feia preguntes típiques i ella les contestava entre petites riallades, ja que li feia gràcia la manera tímida com li parlava el Silvestre, que per la seva part prou feina tenia en no encallar-se entre paraula i paraula. Durant el sopar i amb l'ajuda del vi que havien demanat, la conversa es va fer més distesa, i en Silvestre fins i tot es va atrevir a fer alguna broma, no sempre amb tot l'èxit esperat. Ella provava de riure sempre que podia. Volia agradar a aquell home i agraïa la seva amabilitat. “No m'hi casaré pas, però és prou simpàtic”, va pensar la Gemma. A l'hora de les postres, dos flams amb nata que els van semblar deliciosos, ja poca conversa els quedava.
Eren tot just les deu de la nit quan van demanar el compte. Van pagar cadascú la seva part i van decidir també deixar una bona propina, ja que la qualitat del sopar havia estat més que acceptable en relació al preu. Els dos van estar d'acord en que era un bon lloc on tornar si decidien quedar en alguna altra ocasió, i després de saludar al cap de sala que els havia servit van sortir cap al carrer amb la intenció de fer un passeig per la zona. Al cap i a la fi era molt d'hora i se sentien bé l'un amb l'altre.
EL PASSEIG
El carrer que vorejava el riu era pràcticament buit a aquella hora. Tothom estava sopant als restaurants de la zona, i només alguns vianants caminaven distrets. Entre aquests hi havia la Gemma i el Silvestre, intentant gaudir de la passejada i sumits en un silenci que durava des que havien sortit del restaurant. Anaven molt a prop l'un de l'altre i en alguns moments els seus abrics es fregaven amb l'anar i venir dels seus braços.
La Gemma mirava distreta la vora del riu, mentre que el Silvestre tenia la mirada fixada endavant. Ella no semblava preocupada pel llarg silenci que els acompanyava, però ell començava a posar-se nerviós. Què li diria la Gemma si intentava agafar-li la mà sense permís? O si provava de passar-li el braç darrere l'espatlla? No tenia costum de fer aquestes coses, el Silvestre, i a més tenia por que se li notés el nerviosisme que anava en augment. Va pensar per un moment en fer alguna pregunta a la Gemma, però no es decidia. No sabia què dir. Tot el que havia aconseguit durant el sopar se n’anava a norris inexplicablement en aquell passeig a priori romàntic.
Ja havia passat quasi mitja hora, i a pas lent havien arribat gairebé al final del carrer quan en Silvestre, que no havia deixat de mirar cap endavant en tota l'estona, va ensopegar amb una rajola solta. L'escena va succeir en pocs segons, i la Gemma, tot i que ho intentà, no tingué temps d'agafar el braç del Silvestre per a salvar-lo de la caiguda. Tot hagués quedat en res si no hagués estat perquè en l'intent de parar el cop, va posar la mà al terra, amb tant mala fortuna que caigué tot llarg com era sobre mateix de la seva mà dreta. La Gemma s'adonà de la gravetat de la situació en veure el gest de dolor en el rostre del Silvestre.
L'hospital de la ciutat era a tot just deu minuts en cotxe així que decidiren avisar un taxi per anar a Urgències. Cap dels dos era expert en lesions corporals, però van estar d'acord en que el canell del Silvestre feia molt mala pinta. Ell va fer tot el possible per tal que la Gemma no l'acompanyés, excusant-se per ser tant pocatraça i assegurant que es podia valdre perfectament sense la seva ajuda. Ella, però, insistí a acompanyar-lo i a estar amb ell almenys fins que li haguessin mirat el canell. En menys de 5 minuts es van trobar asseguts al seient del darrera del taxi, en direcció a l'hospital.
L'HOSPITAL
No va ser fins a les dues tocades que el Silvestre va ser cridat per a que li embenessin el canell. Fins aleshores l'havia visitat el traumatòleg i li havien fet algunes radiografies. Diagnòstic, esquinç de segon grau. Calmants cada 8 hores durant els primers dies i dues setmanes de baixa. La Gemma va passar aquella llarga estona preocupada, i cada vegada que hi havia novetats s'interessava per aquestes. El Silvestre li deia que si volia podia marxar, però ella va decidir estar allà fins que acabés tot el procés. Mentre esperava, i quan el Silvestre era cridat per megafonia, la Gemma es treia el mòbil de la bossa de mà i s'entretenia mirant fotografies i missatges.
Quan va estar tot enllestit, van sortir els dos per la porta principal de l'hospital, ell amb la mà embenada i amb un cabestrell i ella amb cara seriosa i cansada. Vivien en direccions oposades, així que de mutu acord decidiren que era el moment de separar-se. Els dos tenien ganes d'arribar a casa. El Silvestre es va excusar un cop més i va agrair la paciència a la noia. Ella li digué que no es preocupés, que eren coses que podien passar i que el més important era que es recuperés de la lesió. Després d'aquelles paraules es van quedar els dos mirant-se uns segons, fins que ell es decidí a fer-li un petó a cada galta que ella acceptà de bon grat. Van dir-se que malgrat tot havia estat una nit agradable i també que potser més endavant, quan el Silvestre estigués recuperat del canell podien tornar a quedar per sopar. Després s'acomiadaren i cadascú va demanar taxi a la parada de davant l'hospital on a aquella hora n'hi havia alguns esperant clientela.
Van marxar d'allà, doncs, cadascú pel seu cantó, la Gemma amb ganes d'arribar a casa i pensant en aprofitar que l'endemà era dissabte per a quedar amb les amigues i anar al bar de sempre i el Silvestre pensant en que hauria de trucar a la fàbrica per a avisar de l'incident. A ella li havia fet certa gràcia el Silvestre, però arribà a la conclusió que no era el seu tipus, i a ell li havia agradat la Gemma, perquè era una noia molt guapa i agradable, però decidí que no hi tenia massa en comú.