Passatge segon - Amunt i avall

Un relat de: Jam Malson
Al cap i a la fi, un record és un retall de vida que es va difuminant lentament amb el pas dels anys. Per això si digués que en matèria de records la certesa és molt sovint el dubte, seria un marc mental prou vàlid atesa la percepció que avui en tinc, d’aquells tres anys de pàrvuls al col·legi de les monges dominiques. Un temps d’obertura mental i de primera lletra el vague i fràgil record del qual em posa davant la germana Guadalupe, una dona d’una cinquantena d’anys, menuda de cos però d’una simpàtica immensa; damunt del petit nas unes ulleres de muntura rodona i rere els vidres aquella bondadosa mirada. I la tendresa d’aquell bon dia de doble expressió quan ens rebia a la porta de l’entrada principal del col·legi: ens saludava amablement de paraula alhora que la seva dolça mirada, talment una carícia, ens feia participar de l’alegria de començar un nou dia. M’agradava, la germana Guadalupe. A part de somriure amb els ulls més que no pas amb els llavis, tenia alguna cosa especial que la feia molt diferent de les altres germanes.

De les monges en general, durant algun temps vaig pensar que eren calbes i la vergonya de no tenir cabell les duia a tapar-se amb aquella mena d’estranya caputxa. Però mai no vaig gosar compartir aquest pensament amb la germana Guadalupe. Va ser l’enjogassada casualitat la que em va treure de la innocent equivocació. Gràcies a pescar un comentari a casa vaig saber que les monges no en tenien ni un pèl, de calbes. I jo més confós encara. Si tenien cabell, llavors, per què se l’amagaven? I és que una mica raretes sí que m’ho semblaven, les monges, amb aquell mateix uniforme cada dia. Els nens les anomenàvem “orenetes”, per allò de l’esquena fosca i la panxa blanca. A l’hora del pati fins i tot ens en burlàvem: “Mira, una oreneta!”, dèiem i rèiem. Però sense gota de malícia. Criaturades!

La virtuosa generositat de les monges lluïa de manera singular quan els til·lers del pati del col·legi arribaven al punt de màxima bellesa, de tan florits com estaven. Era el moment òptim per a collir-ne les flors. Motiu florent pel qual pares i mares dels alumnes eren convidats a collir-les amb el benentès que les flors collides, tocant a una coixinera petita per família, eren un obsequi de bona fe en nom del col·lectiu de les dominiques. Detall delicat i olorós molt ben rebut per tothom. I mentre que algunes de les monges i totes les mares anaven per feina —sense poder comptar amb els pares, que eren sempre les figures absents—, altres monges obrien l’aixeta del pati i deixaven córrer lliurement l’aigua per tal d’enaiguar la terra fins a formar un corrent prou abundós per a fer-hi baixar les nostres petites barques de joguina.

En poc més de deu minuts, mitges closques de nou, barquetes de fusta, de suro i alguna de plàstic, baixaven flotant, més o menys estables, per aquell petit canal. No es tractava d’una competició. La finalitat del joc era tan sols l’entreteniment. No podia ser de cap altra manera, la manca de proporció entre els diversos objectes flotants que participaven en el joc feia impossible una competició en igualtat de condicions. I tanmateix, malgrat les evidents desigualtats, alguns de nosaltres, que havíem après a cordar-nos les sabates feia tot just quatre dies, ja marcàvem rivalitat amb la mirada, com si la nostra barqueta, talment un formidable vaixell, navegués capitanejada pel nostre gran orgull. Tant se val si era de closca, de fusta, de suro o de plàstic, el nostre vaixell era el millor. I mentre l’ambient de rivalitat flotava per l’aire, els vaixells eren menats pel suau corrent fins que el primer arribava al final de la cursa. Aleshores, l’encreuament de mirades entre els capitans marrecs era inevitable. Tan sols mirades. Cap paraula. Un breu somriure vanitós del petit vencedor, com a molt. Conscients com érem d’estar constantment vigilats per alguna de les monges, això impedia que el guanyador es posés a fatxendejar obertament i que algun dels perdedors hi respongués amb una paraulota. Moments després, ja amb les mirades apaivagades, recollíem els vaixells, els portàvem de nou al lloc de sortida i tan bon punt els deixàvem damunt l’aigua per començar una nova cursa, la tensa rivalitat ens tornava a il·luminar els ulls. I així passàvem el matí: aigua avall, encreuament de mirades i cap amunt; aigua avall, encreuament de mirades i cap amunt, fins que les mares tenien les coixineres plenes de flors. Llavors recollíem, donàvem les gràcies i cap a casa.

No va ser fins molts anys més tard, recordant aquest dia anual tan especial, que em vaig preguntar si regalar flors de til·ler a les mares dels alumnes no era sinó una generosa indirecta. De manera molt subtil, les monges donaven a entendre que calien litres i litres d’infusió de til·la per no perdre els nervis amb aquella entremaliada canalla, és a dir, nosaltres. Però pensar que les monges obressin amb una intencionalitat tan rebuscada, potser és anar massa lluny; elles no eren tan recaragolades... o sí? No, no, segurament són imaginacions meves.

Val a dir que el col·legi de les monges dominiques era l’únic centre d’ensenyament infantil del poble, per tant, la raó per la qual vaig anar a parar a les seves aules va ser, fonamentalment, per la força del monopoli del Senyor, no pas perquè la mare i el pare fossin persones religioses. Per al pare, la religió era com la política, totalment prescindible. La mare potser sí que, en el fons del fons, ho era una miqueta, de religiosa. De fet, si soc objectiu, de la religiositat de la mare tan sols puc dir que com a mestressa de casa marcava el seu gust en totes les coses relacionades amb la decoració. Era la decoradora oficial i les seves preferències guarnien les parets de casa. I certament tenia una clara inclinació vers el tema religiós. Així et trobaves que entrant a casa era pràcticament impossible no topar amb la mirada contra el “Sant Sopar” que, penjat a la paret enfront de la porta d’entrada, presidia el rebedor. I per si el “Sant Sopar” no fos prou manifestació casolana d’exhibicionisme devot, a la paret de la dreta hi teníem una talla de fusta policromada amb la més celestial de les salutacions: Un “Déu Vos Guard”, amb la cara de la Moreneta. Un rebedor religiosament preciós.

Així i tot, sempre he dubtat que a casa es respirés veritable religiositat. El pare i la mare em van fer batejar, em van fer confirmar i em van fer fer la Primera Comunió, però no recordo pas haver de resar abans de ficar-me al llit ni tampoc que m’hagués de senyar abans o després de fer alguna cosa en concret. Tampoc no hi mancava un crucifix a cada dormitori, penjat a la paret sobre la capçalera del llit; però ni la mare ni el pare no anaven mai a missa ni els havia sentit parlar mai de Déu ni de cap Regne del Cel. Contradiccions per les quals avui em pregunto, sense fer-ne cap mena de retret, què movia la mare a revestir les parets de casa amb tota aquella imatgeria religiosa: Fetitxes, indefinició o aparença? Temor al més enllà, potser?

Fet i fet, la decoració rai! Devia tenir cinc anys quan vaig patir en carn i ossos la cara més pública i arriscada d’aquella religiositat. Havíem sortit de casa per anar a rebre els Reis Mags d’Orient. I a dos quarts de deu, la mare, el pare, el meu germà gran, jo i tota una gentada, esperàvem impacients a la carretera per on havia d’arribar la Cavalcada Reial. La mare m’havia vestit a consciència, amb l’abric, la gorra, la bufanda, els guants i uns mitjons gruixuts. La idea era rebre Ses Majestats i tot seguit anar cap a casa. Era una nit massa freda per posar-nos a seguir la cavalcada pels carrers del poble. Però la rebuda, que entre una cosa i una altra havia de durar una mitja horeta, s’allargà. Feia mitja hora que esperàvem palplantats i allí no es veia cap moviment. Bé, sí, el meu tremolor de cos i petar de dents. Tot i anar ben abrigat, el fred se m’estava ficant de mala manera dins el cos, sobretot als peus. De fet, en aquell aplec nocturn, qui més qui menys, tothom tenia esgarrifances. I els minuts passaven i els Reis no arribaven. Quan vam veure la resplendor de les torxes dels primers patges reials ja passava més de mitja hora de l’hora prevista. Jo feia estona que era incapaç de mantenir els peus quiets. Pobrets dels meus peus! Quan vam arribar a casa, no me’ls sentia. Devia patir principis de congelació —exageradament parlant. I la mare, experta entre totes les expertes benintencionades, va i me’ls fica en una palangana amb aigua tèbia. Mare meva, quin mal! Vaig veure la padrina. Aquell mal era el mal de tots els mals, com si tingués el cor als peus i amb cada batec me’ls punxessin amb mil agulles alhora. Un zub-zub de tortura. I encara sort que amb els peus en remull, gràcies a imaginar el munt de regals que em portarien els generosos Reis Mags d’Orient per ser tan i tan valent, el dolor va ser prou suportable.

D’aquells tres anys de pàrvuls a les aules del col·legi de monges, l’únic aspecte inquietant és que no hi recordo cap nena. Cap ni una. I no n’hi puc veure cap no pas perquè sigui un retall de la meva vida que s’hagi anat difuminant amb el temps fins a desaparèixer totalment de la memòria. No, de l’existència d’aquest buit, l’oblit no n’és el culpable. La culpabilitat recau directament en una de les normes fonamentals del règim del col·legi, norma en la qual s’especificava l’obligació de mantenir una estricta separació entre nens i nenes. Així, doncs, una de les conseqüències negatives, segurament la menor, d’aquesta particular visió restrictiva de les relacions humanes durant la infantesa, és la de no tenir records d’amistat ni de joc amb cap nena. Inquietant, oi?

L’incident del qual no em van poder privar de viure va ser la llastimosa vegada que un nen es va cagar a classe. Sí, literalment, es cagà als calçotets. Si no arriba a ser perquè la pudor el va delatar, el nen amb pantalons curts hauria continuat assegut sense dir-ne res, en estat de xoc, mirant endavant amb els ulls llagrimosos i la merderada sota el cul fent-li de coixí. I encara bo que la monja, en veure els petits índexs acusadors acompanyats de sonors “Eeecs, s’ha cagat!”, va reaccionar ràpidament i, llevat del nen cagat, va fer sortir tothom al pati. Dic encara bo perquè si a la monja se li acut de fer aixecar el nen cagat i fer-lo sortir de classe davant de tothom, l’espectacle i la cridòria hauria estat digne de la pista central d’un circ.
L’aspecte més interessant d’aquest escatològic incident és que a la tendra edat de sis anys vaig ser testimoni de com, en qualsevol moment i per qualsevol cosa, et pot caure al damunt un sobrenom. De com, per una cagada incidental, el teu nom es transforma de la nit al dia en “Caganer”. I de com a partir d’aleshores tot és el Caganer per aquí i el Caganer per allà. I voldries aturar-ho, però no pots. Dia a dia has de sentir forçosament i constantment la “brometa”. No pots ni esquivar els silenciosos i punyents somriures que provoca. I tant se val si t’hi emprenyes com si hi plantes cara, el sobrenom, malgrat la teva evident oposició, no només sobreviu sinó que, definitivament, ja no te’l podràs treure mai més de sobre. Aquell nen, sense ser culpable de res, va deixar el col·legi pocs mesos després. Per què se’n va anar, mai no ho he sabut. Però d’ençà d’aquell desafortunat matí de 1966, aquell nen ha estat sempre més el Caganer.

Per sort, o no, la meva situació era radicalment diferent. D’una tranquil·litat quasi absoluta. A casa hi havia pau i al col·legi anava fent. No tenia cap problema. Duia una vida tan despreocupada i els dies i els mesos se’m feien tan lleugers de passar, que tot d’una em trobo escoltant atentament la mare dient-me que amb set anys ja soc massa gran per continuar amb les monges. He de canviar de col·legi. Quèèè!? De sobte el meu estat de permanent despreocupació s’esmicola en mil bocins. Canviar de col·legi. Ah no! Ni pensar-hi! No, no. La idea era horrible. No m’agradava gens ni mica. I va ser tanta i tan ferma la meva oposició i resistència al canvi, que la mare va necessitar tres minuts ben bons per doblegar-me: Per anar al col·legi de les monges calia travessar gairebé tot el poble; el col·legi nou, en canvi, el tenia davant de casa i no m’hauria de llevar tan d’hora. Al col·legi nou no es duia uniforme, així deixaria de dur aquella bata blanca i blava de la qual tant em queixava. Les classes del nou col·legi eren amb nens i nenes, tots junts. I a més a més aniria al mateix col·legi que el meu germà, tres anys més gran. M’ho mirés com m’ho mirés, tot eren avantatges.

Realment, tenir el col·legi a dues passes de casa era un cop de sort. Per una d’aquelles casualitats de la vida, la primera planta de la masia que dibuixava la deslluïda cara frontal de la plaça davant de casa, pocs anys abans havia estat remodelada i convertida en un col·legi, en un col·legi privat. Havien arrebossat i pintat la façana, sense aconseguir dissimular la decadència de l’edifici, i a sobre la porta d’entrada hi havien col·locat un rètol ben vistós: “COLEGIO – ACADEMIA”.
L’1 de setembre de 1967 —data que no recordo pas de memòria, sinó que consta en la meva “Cartilla de Escolaridad”, de la “Dirección General de Enseñanza Primaria”, del “Ministerio de Educación Nacional”—, en aquesta data, doncs, de l’1 de setembre de 1967, vaig començar una nova etapa.

Trobar els companys de l’anterior curs al col·legi de les monges em va alleujar l’impacte del primer dia de classe al col·legi nou. Així i tot, em sentia torbat, cohibit, totalment fora de lloc. Era la novetat de compartir la classe amb nenes i de tenir per primera vegada un home com a mestre. La situació em sobrepassava i la vergonya i els nervis em devoraven per dins. La vergonya em punxava els nervis i els nervis em feien tenir més vergonya; un bon peix mossegant-se la cua, vet-ho aquí. No sabia quina cara posar-hi. I el mestre fent-se l’agradable davant de tota la classe mentre jo, amb set anys, patia en silenci el meu primer atac de no sé ben bé què. Aquell matí me’n vaig adonar. Aquell matí vaig ser plenament conscient que els canvis m’afecten negativament.

Sí, era un nen un pèl maniàtic i molt sensible. I problemàtic, segons qui ho miri. Durant un temps vaig tenir la mare preocupada perquè em veia molt prim. Massa prim. Escanyolit, per ser més precís. I això l’amoïnava. (Què pensaria la gent? Que era una mala mare? Que no alimentava prou bé el seu fillet? Que li feia passar gana?). És a dir, que per un ancestral instint de protecció maternal, immoderat en aquest cas, la meva primesa va esdevenir la seva dèria. Se li va ficar al cap que m’havia de fer engreixar uns quants quilets. Omplir les galtones. Un nen de lluents galtones, rosades i plenes, era model de bona salut. I res millor per aconseguir la tan saludable fita que començar a emprar els seus recursos a l’hora de sopar.
Jo solia fer allò tan típic d’utilitzar la forquilla per anar passejant el menjar d’una banda a l’altra del plat. Entreteniment que acompanyava amb l’única fam de veure com el poder de la meva forquilla, talment la vareta màgica d’un bruixot, feia desaparèixer de manera sobrenatural aquella maleïda cosa del plat. “MENJA!”, esclatava de cop i volta la veu de la mare, autoritària. I jo, responent al sobresalt, implorava una engruna de clemència deixant anar un “No tinc gana!” arrossegat i planyívol, de ploriqueig. Dues breus estrofes d’una cançoneta que repetíem diverses vegades, bàsicament fins que la mare acabava la paciència i em treia el plat fora de casa; tàctica que rematava amb una sentència gens ambigua:
—Entraràs quan t’ho hagis menjat tot!

I allí em tenies, sota el llum encès del replà de l’escala, amb un graó per seient i menjant com un animal domèstic. Aclaparat pel desemparament i la solitud, per guanyar-me el dret de tornar a entrar a casa m’hauria empassat qualsevol cosa. Menjava a cremadent, amb fàstic i neguit. Engolia i engolia i malgrat que el menjar se m’engargussava, amb esforç me l’empassava gola avall. No gaire estona després, ja dins de casa, el meu cos es reduïa a un insuportable mal de panxa. Aleshores em tancava al vàter i vomitava en silenci, amb la por que si la mare s’adonava que treia el sopar, m’obligués a menjar una altra vegada.

Era un càstig realment dur. I per no ser castigat, l’únic remei era obeir i menjar a taula. Però la desgana em dominava i al cap de pocs dies ja tornava a ser a l’escala.

Amb unes quantes vegades en vaig tenir prou. N’estava tan tip, tant de menjar de manera forçada com de sortir a l’escala, que la ment se’m va activar amb ordre d’urgència. Tota la potència d’anàlisi es va centrar en la recerca d’una maniobra de defensa. Havia de trobar la manera d’escapar-me d’aquella mania de la mare, d’aquella obligació de menjar tant sí com no. I pensant, pensant i pensant, Patapam!, tot d’una vaig trobar la sortida. Vaig tenir la descarada idea de capgirar la situació: Sortiria a l’escala tantes vegades com la mare volgués. I ho faria sense protestes de cap mena. Perquè justament sortir a l’escala seria el que m’alliberaria de menjar per la força.

L’endemà mateix poso en pràctica la pensada. Faig el ronso a taula i la mare m’engega a pasturar a l’escala. Tot va bé. M’assec tranquil·lament al graó de sempre, amb el plat a les mans. Previsorament, deixo passar un parell de minuts, per si la mare m’observa per l’espiera de la porta. I aleshores inicio la lenta ascensió que em durà a l’alliberament. Pujo els graons quasi de puntetes, sense fer gens de soroll. Vint-i-cinc graons més tard arribo al replà del terrat. Una porta i la llibertat. Respiro profundament mentre l’obro molt lentament. I així que surto al terrat, amb passes curtes i amb cura de no fer soroll m’acosto a la vora de la teulada de l’edifici veí. Miro cap avall i, més o menys a un parell de metres per sota el meu plat, hi veig les fosques fileres de teules. Doncs allí mateix vaig deixar l’avorrit i pesat sopar, Xaf!, sobre les teules. Així de senzill. Ni menjar per la força ni vomitar en silenci, mai més. La solució perfecta. I per fi lliure.

Llàstima que l’alliberament morís poc després de néixer. El fotut punt de mala consciència que vaig sentir uns segons després d’haver llençat el sopar, més el fet que en el moment de donar el plat a la mare la molt punyetera veiés el senyal llepissós que el menjar hi havia deixat en caure lliscant per la vora, tot plegat va convertir la meva brillant idea, la meva solució perfecta, en una enorme espifiada. Que ruc! Només que hagués pensat a llepar la vora del plat, una cosa tan senzilla com llepar la vora d’un plat, m’hauria sortit amb la meva. Com també m’hauria estalviat la tirallonga de retrets de la mare, que es posà feta una fera. Quina senyora esbroncada! Dempeus al rebedor, la mare traient foc pels queixals, reprovant la meva desvergonyida conducta, i la meva consciència cercant un racó on amagar-se. Però com que una reprovació devia semblar-li ben poca cosa, la mare va continuar amb la repulsa posant meticulosament els punts sobre les is (i tot aprofitant l’embranzida també va fer el mateix sobre les que no eren is). I ja per acabar, com a frase de cloenda sense dret a repiclar, em va etzibar que era el fill més desagraït del món. En fi, una esbroncada històrica!

Els efectes secundaris de la gran enrabiada de la mare foren ben visibles a partir de l’endemà, encara que d’una naturalesa molt diferent de la que jo esperava. Tot i comptar amb un càstig d’allò més sever per l’intent d’engany, la mare no em va castigar. I encara que continuà obstinada a omplir-me les galtones, va deixar de treure’m el plat a l’escala. I malgrat que els estira-i-arronses a l’hora de sopar no van desaparèixer, sí que van perdre la intensitat i la freqüència acostumades. Vet aquí que semblava com si m’haguessin canviat la mare. Però no m’enganyava pas. Jo era un nen encara, un nen de vuit anys, però coneixent-la com la coneixia, sabent com sabia que era més tossuda que una mula, el cor em deia que alguna cosa s’estava coent a foc lent dins del cap de la mare i el dia més inesperat me la faria tastar.

I a tot això, encara és l’hora que el pare hi digui la primera paraula.

Comentaris

  • Quins temps...[Ofensiu]
    Montseblanc | 21-12-2021

    La infància és el període de la nostra vida on s'hi acumulen més records, per molt que d'adults haguem viscut grans experiències i emocions, res com el viscut quan érem nens, que es queda gravat a foc. Observat des de la perspectiva d'ara ens pot semblar que no n'hi havia per tant, que tot eren anècdotes senzilles, banals... Però ja ho portem al disc dur.
    Gràcies per compartir.
    Bones festes!

    (al primer paràgraf hi posa "simpàtica" en comptes de "simpatia")

  • Superarem - també.- aquests temps foscos[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 12-12-2021 | Valoració: 10

    Els francesos – que som molt pitjors que els dels REINO DE ESPAÑA – sembla que comencen a baixar el morro.
    El ximplet de Palència, i sobretot els que el substituiran a no trigar gaire, hauran de fer el mateix.
    https://www.elpuntavui.cat/societat/article/2070697-el-primer-ministre-frances-defensa-el-model-d-immersio-lingueistica-en-catala-de-la-bressola.html?fbclid=IwAR2q6OjlL0pb4K7lp6vlrU8zkmbfaneeQfthqhGk8Y1_Rm9GFHWwjHrnxuY
    Si no han pogut amb més de 300 anys – en que tothom mirava cap a un altre costat – ara que formen part d’aquest “ circ “ d’Europa, no hi tindran senzill.

  • Ni més ni menys[Ofensiu]
    Jam Malson | 08-12-2021

    Sense ànim de voler tocar el voraviu a totes aquelles persones contràries a l’ús de l’“autocomentari”, publico aquesta nota amb la finalitat de fer esment d’una errada. Ni més ni menys.

    Vaig saber d’aquest error quan un amic em va comentar que havia llegit el meu treball, “Passatge segon – Amunt i avall”. I tot parlant-ne, em va preguntar si ara em dedicava a “inventar” paraules. I, gairebé sense respirar, em va demanar el significat de “repiclar”, paraula que es troba al relat.

    La veritat és que la paraula "repiclar" és un lamentable error de tecleig que em va passar per alt.

    Així, doncs, gairebé al final de l’antepenúltim paràgraf del relat, on diu “repiclar” hi hauria de dir “replicar”.

    I perdoneu les molèsties. ¯\_(ツ)_/¯

  • Vida de nen[Ofensiu]
    Prou bé | 05-12-2021 | Valoració: 10

    Són tantes les coses que expliques que difícil és comentar-les totes. Ara bé has recreat magistralment els diferents personatges principals i una època que molts de nosaltres vam viure. Així que, a més a més, de saber què anava passant se m'han barrejat molts records personals.
    No puc dir res més que el relat m'ha agradat molt tant pel que expliques com per com ho fas!
    Amb total cordialitat

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Jam Malson

Jam Malson

241 Relats

337 Comentaris

154107 Lectures

Valoració de l'autor: 9.70

Biografia:
Poca-solta i barroer, em diuen. I potser diuen bé. Potser sí que en soc de mena. Però, ves per on, hi ha més honestedat en la nuesa d’aquesta part poca-solta i barroera de mi, que no pas en l’elegància del vestir de qualsevol hipòcrita. Perquè val a dir-ho, ara com ara no tinc cap raó per enganyar ningú. És més, no tinc raons ni per enganyar-me a mi mateix, que ja és dir.

FORÇA I ENDAVANT!



L'ESCLAU QUE DUBTA DEL SEU DRET A LA LLIBERTAT, MAI NO SERÀ LLIURE



JOHNNY DEPP

L’actor nord-americà Johnny Depp, indi d’origen, va dir en una entrevista: “Per exterminar un poble no cal pas matar cada un dels seus membres, n’hi ha prou de destruir-ne la capacitat d’autoestima; n’hi ha prou de fer que la comunitat que el constitueix s’arribi a convèncer que la seva cultura és inútil.”



Si ens volem lliures, fem-ho! #MakeAMove