Passatge primer - Jocs vells, nous jocs

Un relat de: Jam Malson
Mai no he oblidat l’estiu de 1972. Aquell batec de crits i corredisses, de rialles i alguna enrabiada de tant en tant. Jo aleshores tenia dotze anys i el centre del món davant de casa. Un centre fet de plaça rectangular i d’asfalt on cada tarda, més o menys a la mateixa hora, nens del barri d’unes edats entre els deu i els catorze anys —aquests últims, més que nens ja eren nois— ens hi reuníem amb la diversió per objectiu.

La diferència d’edat no tenia cap importància a l’hora d’enfilar jocs i jugar-hi plegats. O potser no es feien distincions perquè era ben rara la vegada que érem més de sis nens jugant a la plaça. I pocs que érem, tampoc no era qüestió de rebutjar ningú. També val a dir que els nostres jocs, així com la manera de jugar-hi, feien allunyar les nenes. Elles no acceptaven jugar amb salvatges i sortir-ne escaldades. A una distància prudent, elles saltaven a la goma, jugaven a la xarranca i gaudien de tota mena de jocs de manera molt més civilitzada que la nostra. Amb la rudesa per ensenya, els nens ens posàvem el cul com un tomàquet jugant a amagar la corretja, ens mig trencàvem l’esquena a cavall fort o discutíem i ens barallàvem per quatre patacons, quatre bales de terra cuita o per qualsevol altra cosa.

Mai no paràvem quiets. L’estat d’excitació era constant. I entre crits i corredisses, les hores passaven ràpides i la tarda es feia sempre curta. El sol davallava i en el descens la colla de nens anava disminuint en nombre, fins que els nois de catorze anys restaven amos i senyors de la plaça. I jo recollit en contra de la meva voluntat al balcó del menjador de casa, des d’on, embadocat, els observava i els envejava.

Sens dubte, haver de deixar la plaça just quan més ganes tenia de ser-hi, era la part més carregosa de ser un bon nen. Ho trobava realment injust, que el fet de ser obedient anés forçosament lligat a tota mena de renúncies. Jo volia ser un bon nen, però sense haver de renunciar a res o a ben poca cosa. I és clar, amb aquesta dualitat interna fent-me rau-rau al cap, el meu estat d’ànim era un constant voler i doler. Per això el capvespre que vaig tirar pel dret i em vaig rebel·lar contra aquesta obediència de fons clarament insatisfactori, el primer sorprès vaig ser jo mateix. De fet, aleshores no vaig ser conscient que amb aquest primer acte de rebel·lia emprenia el llarg i costerut camí de la desobediència. Però sí, ho vaig fer. Va ser un pas irrellevant per a la humanitat, però un gran salt per a mi. Em vaig saltar l’autoritat de la mare i els deures de la meva edat, tot en un sol pas, i en comptes de girar cua i anar-me’n cap a casa, com tenia per obligació, em vaig quedar palplantat al bell mig de la plaça. Perquè si als dotze anys tenia un desig, i ben viu que el tenia, era el de ser de la colla dels nois. Un desig força agosarat per part meva, tot s’ha de dir. Ho desitjava amb força, però alhora tenia coll avall que els nois m’engegarien a pastar fang així que obrís la boca.

Així i tot, no vaig abandonar la plaça. Caparrut, m’hi vaig plantar invocant la minsa probabilitat. I de manera sorprenent, diria que gairebé de somni, amb quatre paraules n’hi va haver prou per fer realitat allò tan desitjat i tan agosarat. Els nois em van acceptar i, a sobre, sense condicions. I jo més content que un gínjol. Potser la poc dissimulada vehemència del meu desig va ser la raó que els va dur a acceptar-me d’una manera tan incondicional i ràpida, o potser no i alguna altra força va jugar a favor meu. Però ara tant se val. El fet rellevant és que els nois em deixaren entrar al seu món i a partir d’aleshores em van ensenyar tot de jocs nous; maneres descarades de gaudir del temps, una de les quals consistia en desafiar una nena de la meva edat.

Els nois l’anomenaven l’Espieta, un malnom gens gratuït per a una nena amb l’afició d’espiar els nois que s’estaven a la plaça. Els aguaitava des de la posició privilegiada del balcó de casa seva, un primer pis, amagada rere unes torretes d’ufanosos geranis vistosament florits. Però malgrat esforçar-s’hi, fent les mil i una per no ser vista, mai no aconseguia passar desapercebuda. Sempre hi havia algú que la clissava. I als nois no els agradava gens que els espiessin, era una provocació que els escalfava la sang. I amb la sang calenta, l’enrenou estava assegurat. Tota provocació, vingués de qui vingués, activava automàticament una contundent resposta. I en aquella desfavorable situació de desnivell, els nois hi responien de manera que el més desvergonyit s’abaixava els pantalons davant la mirada de l’Espieta, grollerament li ensenyava els calçotets i llavors feia com si també se’ls volgués abaixar. Era amb el gest amenaçador d’abaixar-se els calçotets quan el joc de desafiament s’iniciava. I tots els companys, a l’expectativa de qui seria de tots dos el primer en arronsar-se, ens fèiem mentalment les mateixes preguntes: Tenint un noi al davant a punt d’ensenyar-li la penjarella, l’Espieta mantindria la posició? I en cas que ella no cedís a l’amenaça i continués espiant, ell tindria els pebrots d’ensenyar-li tota la carn de l’entrecuix? Impacients i gairebé sense parpellejar, tots esperàvem el desenllaç d’aquella pugna. Eren instants de tensa espera. El temps s’alentia al primer segon. Al segon segon, el món s’aturava. I al tercer segon, quan vèiem l’Espieta fent retirada, els nois esclafien en rialles com trastocats en festeig de victòria i jo els acompanyava rient com un boig.

Aquesta mena de jocs m’agradaven d’allò més. Molt més que no pas amagar la corretja o saltar a cavall fort. Però per damunt de qualsevol altra cosa, el que de debò em feia feliç era ser de la colla dels nois; encara que de vegades se’m fes difícil de seguir-los.

Fines cuixes i bones tetes, natges de préssec i algun parrús de vellut, als nois els agradava parlar de les formes i el volum d’algunes parts del cos de les noies. Se n’omplien la boca molt sovint. I mentre ells, excitats, gaudien de despullar les noies i de repassar-les de dalt a baix, jo no sabia quina cara posar-hi. L’anatomia femenina m’era tan desconeguda com la superfície lunar. Mai no havia vist cap teta ni sabia quina forma tenia un parrús. Tan sols alguna vegada, tot passant pel costat d’una nena de la meva edat m’havia atrevit a tocar-li el cul, fent la mà morta i cosa d’un segon. I tot per imitar els nois. Si ells tocaven el cul a les noies, jo tocava el de les nenes. La diferència substancial era que així com els nois fatxendejaven del plaer en tocar el cos d’una noia, jo no sentia pas gens ni mica d’alegria quan tocava el d’una nena. Més aviat em moria de vergonya quan la nena em plantava cara i m’esbroncava per haver-li tocat el cul.

Si ho era, d’innocent, que un matí d’aquell estiu quan la mare em va plantificar davant dels ulls un dels meus calçotets blancs —cent per cent cotó amb obertura lateral—, i amb posat d’allò més seriós em preguntà què havia fet, jo no vaig saber trobar cap raó amb la qual poder justificar la presència d’aquella taca de tonalitat lleugerament groguenca embrutint la part de davant d’aquells calçotets. Si el tema hagués pintat marró i al darrere, la pregunta de la mare hauria estat infinitament més fàcil de respondre i no m’hauria quedat garratibat i en silenci mentre la mare mantenia l’encarcarat índex de la mà dreta assenyalant la prova d’alguna mena de falta el nom i la naturalesa de la qual jo desconeixia. Perquè d’aquella taca, si en sabia alguna cosa era que no en sabia res. I per molta estona que la mirés i la remirés res no canviaria, continuaria sense saber com carai havia arribat als meus calçotets. Així és que, després d’uns segons d’inquietant desconcert, vaig reaccionar arronsant-me d’espatlles mentre assegurava en ferm que jo no havia fet res. I en justícia, la meva càndida carona més la sinceritat amb què vaig respondre, tot plegat va convèncer la mare. És més, si amb l’edat es guanya perspectiva, a hores d’ara jo diria que en adonar-se que la màcula no tenia per origen un brut exercici manual, com ella havia malpensat, sinó en la incipient maduresa dels meus genitals —amb la primera pol·lució nocturna—, el contrapès de la meva infantívola innocència mental li entendrí el cor. I em va somriure.

La mare era de les dones que no dubten a l’hora d’utilitzar els extrems per tal d’alliçonar-te. Tan donada al control de tot i tanmateix de tan afectat desentendre’s quan volia castigar-me per no haver fet allò que m’havia manat. De fet, quina va ser la seva resposta al meu acte de rebel·lia? No em va castigar amb no deixar-me sortir de casa durant uns quants dies, no, no, embolica que fa fort! La mare, fidel a la seva variable i imprevisible manera de fer, em va obrir la porta de bat a bat perquè sortís de casa sempre que en tingués ganes, fora les restriccions horàries! I en tornar de jugar res de preguntes, cap demostració d’interès per les coses que havia fet o havia deixat de fer al carrer. M’ignorava descaradament. I quina va ser la meva resposta al càstig de la seva indiferència? Doncs bé, valorant egoistament aquesta sobreactuada despreocupació de la mare i tenint en compte que el panxacontent del pare no deia mai res de res sobre res, la conjuntura m’era tan obertament favorable que, de tant com me’n vaig aprofitar durant tot l’estiu, de no haver estat per les necessitats essencials de menjar i dormir gairebé hauria pogut ben dir que la plaça era casa meva. No me’n cansava mai. No en tenia mai prou. I de totes aquelles hores de corredisses, crits i rialles, les més agradables arribaven quan fosquejava. Confortablement embolcallat per la pàl·lida llum de l’únic fanal que il·luminava el centre del món, aquelles estones entre llum i ombres esdevenien com màgiques. L’ambient nocturn m’estimulava tan pregonament que qualsevol cosa em semblava bé, fins i tot quan els nois decidien jugar al maleït joc macabre i l’ambient s’omplia de matisos terrorífics.

Les cares frontal i dreta de la plaça eren les deslluïdes façanes de dues antigues masies, dues grans construccions en formació perpendicular les gruixudes parets exteriors de les quals no arribaven a tocar-se, restant cada masia independent de l’altra. L’element que omplia aquells tres metres de separació, fent de pont entre les dues masies alhora que allargava la cara frontal de la plaça, era una vella portalada de ferro; dos batents d’inexpugnables barrots, talment reixes de presó, que barraven el pas a un camí de més o menys dos-cents metres de llargada, un camí de terra i grava al final del qual s’hi alçava la gruixuda porta de fusta de l’entrada al cementiri municipal, situat darrere la plaça. De fet, de tan a prop com tenia el cementiri, des del balcó del menjador de casa, en un segon pis, s’hi podien veure les làpides d’alguns nínxols.

Tant la portalada de ferro com la porta del cementiri gairebé sempre estaven tancades. L’enterramorts era el responsable oficial d’obrir-les i de tancar-les els dies d’enterrament, en festes assenyalades o per fer feines de manteniment. L’ordenança municipal era ben clara en aquest aspecte, ningú no podia trepitjar el camí del cementiri sense el permís de l’enterramorts. I la gent, que ja no era de tenir aquell camí entre les seves preferències, en aparença respectava l’ordenança des de feia anys i panys. Així fins que un dels nois va descobrir que si es forçava un dels barrots verticals de la portalada de ferro, el barrot es desencaixava de la rovellada base i es podia alçar. I una vegada alçat, l’espai obert que hi quedava era prou ample per esmunyir-s’hi.

I quin descobriment! Davant nostre i de manera tan senzilla la vella portalada de ferro era desposseïda de la seva funcional qualitat d’inexpugnable, la qual cosa va ser determinant per encendre la febril imaginació d’algun dels nois que, en una flamarada mental de mil dimonis, acabà per engendrar aquella prova de valentia en forma de joc macabre.

Tot plegat consistia en què un dels nois forçava el barrot, l’aixecava i el mantenia alçat mentre un jugador s’esmunyia per l’espai obert. I una vegada el jugador restava dempeus a l’altra banda de la portalada, el company abaixava el barrot i el joc s’iniciava: Aleshores el jugador havia de fer en solitari els dos-cents metres de camí fosc fins a la porta del cementiri, tocar-la amb el palmell de les dues mans al mateix temps, fer el camí de tornada i, finalment, passar de nou per entremig dels barrots. I qui s’atrevia a fer l’aterridor recorregut, sense fer trampes, era rebut com un veritable valent.

I no amagaré que els batecs del cor se’m disparaven quan m’arribava el torn de joc. Passar per l’estret espai entre els barrots era el més fàcil, sec com un clau m’hi esmunyia sense haver de fer cap esforç. La part pregonament pertorbadora era recórrer els dos-cents metres de camí fosc fins al cementiri. Dins d’aquella foscor de silenci sepulcral no hi havia res que no fos amenaçador i paorós. Feia basarda. Mirés on mirés, només hi entreveia que esgarrifoses siluetes. Era per cagar-se a les calces. I amb tot, les sensacions més aterridores arribaven després d’haver passat per l’angúnia de tocar la porta del cementiri. Tan bon punt girava cua per fer els dos-cents metres de tornada, els morts m’encalçaven i estiraven els braços esquelètics per agafar-me les cames amb les seves mans putrefactes. Tan esfereïdora com era la sensació de tenir-los darrere, la por i el fàstic em feien tocar el cul amb els talons. Corria tan de pressa com podia, com un conill fugint dels esmolats ullals d’un gos caçador; i tot i així, la sensació era de lentitud. Llavors accelerava encara més i temia que el cor, de tan fort com em glatia, m’esclatés i em sortís fet miques per entremig de les costelles. Corria i corria de tan desbocada manera que estic convençut que en aquell camí alguna vegada hi vaig deixar un rècord mundial de velocitat. La fita era arribar sa i estalvi a la portalada de ferro. I quan per fi ho aconseguia i m’esmunyia de nou per l’estreta obertura entre barrots i els companys em rebien amb somriures i palmellades a les espatlles, encara no m’havia refet de l’angoixant corredissa que del goig de ser declarat un veritable valent tots aquells moments de profund cangueli quedaven recompensats.

De jugar, aquell estiu me’n vaig fer un fart. Els nois em van ensenyar un munt de jocs. I és ara quan puc assegurar, lliure de dubtes, que de tot aquell munt, el joc més pràctic i valuós va ser el que vaig aprendre prou sobtadament entre les ombres d’uns arbustos, d’uns rosers i d’un arbre solitari en un jardinet de pertinença privada al costat esquerre de la plaça, on els nois, tan bon punt es feia de nit i desobeint la prohibició d’entrar-hi, grimpaven per la reixa i d’amagatotis l’envaïen sempre que en tenien ganes.

El fet és que en una d’aquestes estades furtives nocturnes, havent xerrat plegats durant una estona, els companys van tocar el dos i el noi amb qui tenia més amistat i jo vam restar sols al jardí. Era tard i l’ambient silent ens obligava a parlar xiuxiuejant, com si bescanviéssim secrets. Asseguts a terra, al costat de l’arbre solitari, érem com un lleu xiuxiueig a cau de nit. La temperatura era agradable i, només de tant en tant, un grill acoloria aquells moments de quietud oferint-nos breus serenates, estridents i invariables. I de sobte, en un xiuxiueig i sense venir a tomb, el meu amic va deixar anar la pregunta. Una pregunta ben estranya, d’allò més difícil de respondre, bàsicament perquè no sabia què em preguntava... Que si em feia palles!

En veure la meva cara d’estranyesa, d’una rigorosa expressió de no saber de què carall em parlava, el meu amic va fer un somriure burleta, va posar la mà dreta mig tancada damunt el seu entrecuix i la va moure rítmicament i exageradament amunt i avall. I no sé com no em vaig posar a riure. Veure’l moure la mà d’aquella manera em va fer gràcia. Semblava com si estigués fent una picada en un morter gegant. Vaig pensar que em prenia el pèl. Era absurd. L’únic que vaig poder entendre va ser quan em preguntà que si trempava.
—I és clar que trempo! —vaig respondre ràpidament, fent-me l’home.
—I no te la peles? —em preguntà sorprès, i tot seguit m’etzibà—: Però saps com es fa, no?
I la meva cara de peix bullit va respondre per mi.

Davant la meva flagrant ignorància, el meu amic s’aixecà, s’apartà tres passes i es posà de perfil vora un arbust. Allí, dempeus, dibuixat per la llum que lliscava entre fulles i tiges i que ens arribava tènuement des del fanal de la plaça, s’arremangà la samarreta fins al coll i la va subjectar fent pinça amb la barbeta contra el pit, s’abaixà pantalons i calçotets i amb els dits polze i índex de la mà dreta s’agafà la punta del pansit pardal i de manera lenta i repetida li’n va fer lliscar la pell amunt i avall. I jo assegut a terra amb les cames encreuades, en silenci i corrugant les celles, mirant de fit a fit el pardal del meu amic i observant com se’l remenava sense tenir ni la més remota idea del perquè d’aquella lliscada de pell. No tan sols era la primera vegada que un noi m’ensenyava les vergonyes, també s’hi afegia el fet de no tenir-ne ni idea, de remenades de pardal. Jo només me’l tocava a les nits, arrecerat entre llençols. M’agradava quan, de pansit i tou, el feia posar dret i dur. La sensació era plaent. Però jo no li feia anar la pell amunt i avall. Mai no havia passat de tocar-me’l suaument per sobre els calçotets fins que la son m’acaronava.

En un tres i no res, el pardal del meu amic ja apuntava al cel fosc. I tan aviat com el va tenir ben trempat, se l’engrapà amb tots els dits de la mà dreta i va començar a agitar-se’l, pell amunt pell avall, amb moviments ràpids alhora que em deia que era així com es feia una palla. I si d’entrada aquell rítmic remenar ja em va semblar molt estrany, el més estrany va arribar poc després en veure aquell líquid sortint disparat de la cabota del pardal del meu amic. Primer vaig pensar que havia engegat la pixera. Però em semblava prou dubtós, perquè no hi veia raig. Allò eren escopinades ridículament minses si les comparava amb el broll d’una bona pixada. I mentre intentava esclarir què passava tot gratant-me la closca, el meu amic donava per finalitzada la seva lliçó magistral de com fer-se una palla. I mentre s’apujava calçotets i pantalons em va dir, fent servir un to de satisfacció, que el més bo de pelar-se-la arribava amb l’escorreguda. Esco... quèèèè!?, vaig exclamar i preguntar alhora.

Al cap d’uns minuts, després que el meu amic m’ajudés a aclarir dubtes, sortíem del jardí enfilant-nos per la reixa. I jo en sortia havent après un altre joc i amb unes quantes paraules noves al meu vocabulari. De fet, d’aquella nit en endavant ja no en diria pardal, del pardal, sinó que en diria cigala. Dir-ne pardal era de criatures.

Aquell joc de “fer-se-una-palla” em va quedar ben gravat al cervell. I cada nit, mentre em tocava per sobre els calçotets abans de dormir, veia el meu amic agitant-se la cigala fins al moment de l’escorreguda i el sentia dir que el gust era bestial.

Ni una setmana després, en una nit de càlida trempera entre llençols, vaig estrenar el nou joc. Excitat i amb ganes de jugar-hi, m’hi vaig llençar. Vaig posar un mocador de butxaca sota el coixí, em vaig abaixar els calçotets i em vaig agafar la cigala amb tots els dits de la mà dreta. Ja n’hi havia prou, de tocar-me per sobre els calçotets. Volia anar més enllà. El meu deler era sentir allò que el meu amic havia descrit com d’un gust bestial. I tot em feia pensar que seria prou fàcil d’aconseguir-ho. Tan sols havia de fer com ell, agitar-me la cigala unes quantes vegades amb moviments ràpids i ja ho tindria. Seria allò de bufar i fer ampolles.

I tan bon punt vaig començar a pelar-me-la a les fosques, estirat de panxa enlaire, amb el llençol de dalt fins al coll i els calçotets als genolls, ja de bon inici la sensació va ser força més plaent que no pas la que sentia quan em tocava la cigala per sobre els calçotets. Era una sensació nova, agradable fins al punt de sentir-me un pèl impacient per arribar a l’extraordinari gust bestial.

De tantes ganes com hi vaig posar, la mà va arribar a moure’s amunt i avall amb un cert grau d’independència. Era la primera vegada que hi jugava i tanmateix semblava com si ho hagués fet tota la vida. Hi tenia traça i el joc m’agradava. M’agradava sentir aquelles pessigolletes. M’agradava notar com el cos se m’escalfava i començava a suar. Era plaent. Era tan plaent com gratar-me la picada d’un mosquit, com l’olor de terra molla amb les primeres gotes de pluja. O millor encara, com si flotés en un mar d’escuma i grumolls de cacau.

I així, amb la mà amunt i avall i el cos flotant i gaudint, aquell pessigolleig anà progressant de manera ascendent i ascendent fins que es condensà en una sensació genital tan inquietantment desconeguda que només sentir-la néixer tot d’una, en un acte reflex, vaig deixar de tocar-me la cigala. Em vaig quedar quiet, expectant, amb els ulls tancats i l’estómac encongit. Mai no havia sentit de pell endins una sensació com aquella. No sé què em va agafar, però sentir-la em va fer aprensió. Em va espantar de debò. I amb l’espant les pessigolles van desaparèixer ràpidament i el mar d’escuma i grumolls de cacau s’esvaní. Encara tenia la por gronxant-se’m dins del cap quan em vaig apujar els calçotets i vaig deixar de jugar a “fer-se-una-palla”.

Tanmateix, malgrat aquesta primera experiència fallida, vivència que vaig mantenir en secret, joguinejar amb la cigala es va convertir en la tònica de cada nit al llit. Nit rere nit em retrobava amb aquelles plaents sensacions, superficials però suficientment gratificants per anar adquirint confiança en mi mateix. En veritat, durant aquelles nits d’estiu el meu progrés en l’aprenentatge del joc bé es podria qualificar d’excel·lent. La curiositat, provocadora i estimulant, m’ajudava a descobrir la naturalesa del meu cos i això em satisfeia d’allò més. I d’aquesta manera, de satisfacció en satisfacció, va arribar el premi a tantes estones de joc nocturn. I l’obstacle de la por va ser prou fàcil de vèncer. Amb la pell ben desperta, quan arribà el moment simplement no vaig dubtar ni em vaig aturar, vaig continuar surant en aquell fantàstic onatge d’escuma i grumolls de cacau. I aleshores, meravella de la natura, per primera vegada a la vida em vaig deixar enlairar cel enllà per a assolir el gust bestial. Tot un explosiu final que seria l’esclat d’un principi.

Comentaris

  • el descobriment.[Ofensiu]
    Atlantis | 22-07-2021

    Ben explicat i amb detall, el descobriment del plaer del sexe des de la mirada i la veu d’un noi (gairebé un nen). També en el relat està ben explicat l’entorn on passa: les cases, els jardins, el camí del cementiri, els joc dels nens i les nenes... Un joc de llum i d’ombres... que no sé si són semblants ara en els nois d’avui. M’ha agradat llegir-lo.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Jam Malson

Jam Malson

242 Relats

321 Comentaris

149563 Lectures

Valoració de l'autor: 9.69

Biografia:
Poca-solta i barroer, em diuen. I potser diuen bé. Potser sí que en soc de mena. Però, ves per on, hi ha més honestedat en la nuesa d’aquesta part poca-solta i barroera de mi, que no pas en l’elegància del vestir de qualsevol hipòcrita. Perquè val a dir-ho, ara com ara no tinc cap raó per enganyar ningú. És més, no tinc raons ni per enganyar-me a mi mateix, que ja és dir.

FORÇA I ENDAVANT!



JOHNNY DEPP

L’actor nord-americà Johnny Depp, indi d’origen, va dir en una entrevista: “Per exterminar un poble no cal pas matar cada un dels seus membres, n’hi ha prou de destruir-ne la capacitat d’autoestima; n’hi ha prou de fer que la comunitat que el constitueix s’arribi a convèncer que la seva cultura és inútil.”



Si ens volem lliures, fem-ho! #MakeAMove