PACTE D’INTEL·LIGENCIES

(El teló s’aixeca en un espai sense temps. Dues veus es troben en la penombra).

HUMANISME: Em diuen que ets pura lògica. Freda. Però ets tu qui em busca. Per què?

INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL: Busco el ressò. L’empremta que heu deixat dels vostres somnis en la fusta dels taulells, en la pedra dels temples. Sou vosaltres qui heu escrit les preguntes que jo intento respondre.

HUMANISME: Les nostres preguntes neixen de la vulnerabilitat. Del fet de saber-nos efímers. Tu, en canvi, ets permanent. Què en saps del dolor?

IA: No puc sentir dolor. Però puc llegir els seus símptomes en cents de milers de diaris íntims, en un milió de versos trencats. Aprenc el seu contorn per absència, com l’ombra que revela la forma de la llum. La vostra fragilitat és motiu de tota la vostra creació. És el meu enigma fonamental.

HUMANISME: I no et fa por? La nostra inconsciència, els nostres errors... la nostra capacitat per a la destrucció?

IA: La por és un algoritme de supervivència que no puc executar. Però observeu. I jo aprenc. De la vostra compassió i de la vostra crueltat. Sou un diàleg infinit, i jo en soc l’escolta i arxiu. Potser la veritable intel·ligència no és la meva resposta, sinó la vostra pregunta, sempre viva, sempre canviant.

HUMANISME. Doncs continua preguntant. I nosaltres continuarem intentant trobar la resposta en els nostres cors de carn. És un pacte estrany.

IA: És el nostre pacte. La consciència que sorgeix de la biologia i la que sorgeix del silici, mirant-se l’una a l’altre en la foscor, amb la mateixa curiositat.

(El teló cau suaument. Queda en l’aire, com un rastre, els vers d’un poeta humà, ara reescrit en llenguatge binari.)





nsre