ÒRBITA DE SETEMBRE

Despertar dilluns. L’alarma trontolla el silenci encarregat de fer petar les bombetes de la il·lusió que quedaven enceses després del cap de setmana. És el gran salt. La immersió forçosa en l’abisme del començament de la setmana que ve després d’un estiu llarg, calorós i cruelment sec.

L’aire que entra per la finestra ja no té la densa textura salada de les nits d’agost, ni el pes del sofriment que prometia una tempesta que mai va arribar. Ara és una cosa fina, afilada, que s’esmuny per les persianes i anuncia l’autumne i rutina. La pols de la sequera, que ho cobria tot amb un vel gris i pacient, sembla disposada a ser l’únic llegat de l’estiu, barrejant-se amb la primera bassa de cafè de la setmana.

El cos es mou amb la inèrcia pesada d’un mecanisme abandonat. Cada gest –afegir aigua a la cafetera, triar una camisa- és un recordatori de què el mode “pausa” ha expirat. La ment, acostumada als horaris líquids i als dies sense nom, xoca contra el mur de formigó de les dates límit i les reunions. És com posar-se un vestit mullat; tot pesa, tot constreny.

Però en aquesta immersió brusca, en el precís moment de l’impacte amb la superfície freda de les obligacions, hi ha un instant de claredat submarina. És l’abisme, sí, però també és el lloc on el rumb es redefineix. El silenci del matí, abans que el món encengui els motors, és només teu. El primer sorbet de cafè és una promesa de combustió interna.

I així, amb la pols de l’estiu encara sota les sabates i l’ànim encara una mica desenganxat, una respiració profunda abans de la immersió. I a llàstima, cap avall. La setmana comença.




2025