Oracle

Ves a saber per quin motiu, tot passant per davant de la residència d'avis en aquella plaça, vaig decidir d’entrar-hi, per curiositat, potser, i recordant les llargues estones en què vaig acompanyar la mare, que ja no em coneixia en la seva darrera etapa abans de marxar cap al no-res definitiu -excepte en el record-.


Vaig entrar, dic, i no sabia i encara no sé per què ho vaig fer. Aleshores em vaig dir: pregunta si de cas, pel Sr. Roig, ara que ets aquí, no facis el ridícul del tot. Pot semblar que t’havies equivocat de residència.


Per la meva sorpresa, la persona de recepció em va respondre: "De part de qui?"

"Del seu nebot Ignasi", li vaig respondre. A partir d’aquell moment jo seria l’Ignasi Roig, cosa que no em desagradava perquè sempre n’havia sentit íntimament roig. Fins i tot, de petit li havia demanat al meu pare si els rojos es podien distingir pel seu color.


Mentre retenia els nervis i feia un posar tranquil em van dur una persona en cadira de rodes i mirada perduda, de molta edat. Feia l’aspecte d’algú que ja no hi és del tot. L’assistent em va somriure benevolent i em va explicar que feia molt de temps que ningú no venia veure’l, però ell ja no se n’adonava.


Li vaig demanar: "Què puc treure’l al carrer, fins al centre cívic avui que fa bon temps?" Va baixar de les cambres una roba d'abrigar i vam sortir al carrer.


"Oncle - Li vaig dir-, com esteu?" I ell, em va respondre per a sorpresa meva: "Bé, bé. M’agrada que em toqui el sol i que faci fred alhora". "Voleu que fem un tomb per la plaça, doncs?" - Li vaig respondre?


M’havia dit que es trobava bé i vaig comprendre que havia de tornar-lo a visitar a aquella impersonal llar; si hagués dit qualsevol altra cosa hauria desistit. Vam passejar una estona en silenci, fent el tomb.


"Com ha quedat el Barça em va demanar? Ha marcat Sotil o Assensi a passada de Rexach? S’ha barallat en Cruyff amb Ovejero (aquell defensa de l’Atlético) per la seva entrada tan dura amb les dues botes per davant?"


Aleshores li vaig dir que havíem tornat a guanyar la lliga. No només això; també la copa i la “Copa d’Europa”. "Què dius ara? Amb Rinus Mitchel d’entrenador!"


A veure si es mor Franco, va dir fluixet i podem recuperar als del fossar de baix, sota la figuera, i va assenyalar cap a l'est com si fos allà mateix el fossar.


No us preocupeu, tard o d’hora caurà - vaig respondre, segur aquest cop del meu encert. Certament, vaig retornar a la meva infància i joventut per un moment, mentre completàvem la volta sencera a la plaça.


Havia reconegut que no era el seu nebot, quan m'ho van demanar una mica seriosos a la recepció. Però la persona de recepció reconeixia, de tota manera que al Sr. Roig li havia anat bé la meva presència i que el tragués a passejar i es volia fer l’orni, però jo li vaig oferir la meva documentació i la mentida piadosa que no es va creure que pertanyia a una associació d'ajuda a la vellesa. Ho va consultar per estar més tranquil, als nebots de debò que no disposaven de gaire temps o no es trobaven prou bé per venir-lo a veure i els va semblar magnífic.


Que significa viure li vaig preguntar en una de les sortides i ell absent, però no del tot, i, tanmateix, enigmàtic va dir només: "Sol, amic".


I perquè he vingut si tot importa tan poc, m'havia preguntat jo a mi mateix, uns instants abans.


Em vaig quedar rumiant allò que m’havia dit i em semblava haver sentit que hi afegia: "Gol", i no solament sol, que podia voler dir, o bé solitud o bé referir-se a l'astre.


El darrer dia que ens vam veure, li havia descrit per enèsima vegada com Marcial havia deixat assegut al defensa que l’havia seguit fins a la banda dreta de l’atac i havia centrat per a què Sotil rematés de cap: "Mama campeonamos" havia telefonat al Perú i li havia dit a sa mare. Ell mig endormiscat amb ulls tancats, enjullat pel sol, va obrir-los un moment i va repetir: "Mare".


El dia del seu enterrament. Vaig dur-li un ram de flors. Aquell oracle s’ho mereixia.