OR I CENDRA

OR I CENDRA

Cada any el mateix ritu obscè. Els tambors retrunyen als carrers buits de sentit, vestits de seda i cucurulla, com si l’apoteosi del dolor ens hagués de redimir. Pura posada en escena. La processó avança, una serp lenta que s’enrosca al voltant de la por. Els passos, buidors daurats que carreguen quatre desgraciats suats, simulen el patiment mentre la jerarquia somriu des dels balcons.

I el poble, aquell poble que diuen devot, aplaudeix l’espectacle. S’agenolla davant del veí que no arriba a final de mes. Això sí, les espelmes es consumeixen per un Crist que fa segles que va perdre la veu entre tanta mitra i tanta casulla.

La Setmana Santa no és fe: és impostura, és indústria, és el negoci més focs disfressat de llum. Mentre les campanes toquen a mort per un home que va estimar de veritat, fora els genolls es pelen sobre llambordes, però les mans no s’obren per a ningú.

Jo, mentrestant, em quedo a casa. Em nego a participar d’aquesta hipocresia col·lectiva. Prefereixo la meva pròpia passió: la llibertat de dir que no hi ha res de sagrat en un ritu que ha venut l’ànima per un lloc a primera fila.