Onada violeta

No repetiré els comentaris precedents, quant a la transició del realisme al fantàstic. M'estimo més destacar la progressió dins del fantàstic, que arrenca quan dius que el doll de llàgrimes no es deté en arribar a terra sinó que avança cap a l'home, pendent amunt, i li puja per les cames... Del no res i en poques paraules t'endinses francament en el gènere de terror.

No queda massa clar si els poders sobrenaturals d'Ella, la protagonista, es manifesten a conseqüència de la humiliació que pateix o que Ella és, en realitat, Amfitrite, deesa de la mar que es dedica a circular d'incògnit per les carreteres, a la cerca i captura de malparits. Però aquesta incògnita queda plantejada com a mèrit addicional del relat, obert a diverses interpretacions. Per què aquí trobo que és virtut el que, en el comentari a "Ofrena", titllava de carència? Potser només sigui qüestió de grau...

Una única objecció. A "Homenatge" dius que no pots escriure un poema que estigui a l'altura, però se't noten les ganes perquè sempre que pots evites referir-te a les coses pel seu nom, afició on rau la quintaessència de la poesia en opinió d'un prosista prosaic com jo. Així,
- Dius "violeta" en lloc de "feminista".
- Dius "el Peterbilt 281" en lloc de "el camió diabòlic del 'Duel' de l'Spielberg".
- Dius "SUV" i "l'estrella de tres puntes" en lloc de "el Mercedes esportiu utilitari".

I, després de l'estirabot sobre la quintaessència de la poesia, ara seriosament: les tres darreres frases són poesia i tu ho saps, altrament no hauries fet servir el punt i a part.

Acabo amb un mea culpa per un mal gerundi: en el meu comentari a "Ofrena", he escrit "visquent" en comptes de "vivint"; com a barceloní que resideix a la ciutat de València, no sé si serà per influència del valencià col·loquial.

A mi també em semblava haver llegit aquest relat i inclús haver-lo comentat. ( ara he lleit que l'havies esborrat per error i publicat de nou)

D'un començament realista, acabes amb un final fantàstic, una mica surrealista.No m'agrada gaire el terror, però sí els contes màgics.

És un gust llegir-te.

d'originalitat, és la que m'ha engolit a mi. Amb una barreja de realisme i ficció has aconseguit un relat punyent per la situació i feliç per la superació.

Enhorabona, Marina!! Els teus relats em costen de valorar, però sempre em sorprenen.

Rosa.

El rabeig de l’onada ha sofert una metamorfosi pel canvi climàtic suposadament, i s’ha transfigurat en el setè dels espectres lluminosos, o potser és el color que reflecteixen les escames de la sirena.
El comentari original continua sent vàlid..... De fet una onada d’admiració m’ha fos els ploms. Tens un lòbul frontal molt desenvolupat i brillant. No m’agradaria tastar el teu big-bang si, per desgràcia, fes una imprudència. Ets una passada d’original.

Anava llegint aquest relat i estava segur d'haver-lo llegit anteriorment i fins i tot haver-lo comentat. He arribat a buscar a la teva pàgina, però no l'he trobat. M'hauria pogut esperar a llegir fins al final; coses de la impaciència.

Magnífica la descripció de la supèrbia i l'arrogància d'aquest home. El relat té una barreja realisme i simbolisme que el fa captivador.
El relat progressa molt bé des d'un començament realista, quasi costumista, a un final sobrenatural, surrealista i poètic.
Les llàgrimes representen el dolor que es torna venjança, provocant una catarsi a l'ànima de la protagonista.