OLOR DE SAFAREIG

Eren les set del matí i el safareig ja bramava. Les dones arribaven amb els cistells plens de roba bruta, recolzats als malucs, i l’aire s’omplia d’aquella olor característica: una barreja agra de lleixiu, de sabó de pasta blava que cremava les mans, i de la humitat antiga de les parets de pedra. Era una olor que s’enfilava als narius i que explicava, sense paraules, les hores d’esforç i la rutina.

S’ajupien al costat de les piles de ciment, amb les faldilles mullades, fregant la roba contra les pedres rugoses. Les veus s’entrelligaven amb el soroll de l’aigua corrent i el fregar vigorós: xafarderies sobre els veïns, queixes silenciades dels marits, consells sobre remeis casolans per als nens. Allà, al safareig, s’alliberaven per una estona del control mascle, era el seu territori. Les mans se’ls enrogien amb l’aigua freda i el sabó fort, però el ritme de la feina era una mena de llibertat. La jornada era llarga, però en aquell espai humit i sorollós, entre gots d’aigua i riures que ressaltaven contra la paret, trobaven una complicitat que a casa seva rarament tenia lloc. L’olor del safareig era l’olor del seu món.




2025