O PORQUIÑO

Quan O Porquiño marxà cap a Madrid, molts a la costa pensaren que el malson s’acabava. L’aire semblava més lleuger durant uns dies: els gossos dels caserius ja no bordaven de matinada, i els xiulets entre els carrers van minvar com si la ciutat volgués tornar a respirar.

Però aviat descobriren que la seva absència no era alliberament, sinó metamorfosi. El règim s’havia tornat més fred, més difícil d’entendre. Ja no calien les ordres cridades ni els cops damunt la taula. Ara els botxins actuaven sols, triant les víctimes amb una mena d’instint mecànic. O Porquiño, des de lluny, només decidia quina part dels horrors s’exposaria a la llum pública.

Amb el temps, les víctimes deixaren de parlar. No perquè no volguessin, sinó perquè intuïren que la seva paraula no arribava a ningú. Els seus crits es convertiren en un eco dins les pedres humides de les presons. I els botxins, sense mirada superior que els guiés, aprengueren a ser ells mateixos la llei, el judici i la sentència.

O Porquiño estava content , continuava vivint a Madrid, havia descobert però que el terror més pur és aquell que ja no necessita comandament. Galicia era ara, un país quiet, sense resistència ni esperança. Els morts reposaven sota terra i els vius no sabien distingir si encara respiraven.