Cercador
Només aquell color
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
La Nona es llevà d'hora. Força tranquil.la. Se sentia feliç, lluny d'anhels i d'afanys feixucs. Havia decidit dirigir-se al lloc pensat i entregar-hi la calma. Fent el el possible per no escoltar la xerrameca del cervell obrint i tancant calaixos, òrgan suprem atabalador.
La Nona es vestí amb un somriure, esmorzà agraïdament, intentà no enfosquir-se pel saber-li greu haver d'usar el cotxe.
-Que vas amb un híbrid!- una veu interna l'alleujà, i a l'instant, com pertocava, callà.
Quan fou a lloc, aparcà i encetà la ruta a peu. Era un dia fener de mitjans octubre i el temps atmosfèric, benèvol, consentí en què Nora aconseguís el seu propòsit. Tenia les claus de la casa d'estiueig de la tieta ricatxa nonagenària que feia poc havia traspassat. Els nous propietaris encara no havien canviat els panys. La Nora volia acomiadar-se...del blau. De cap manera entraria al pintoresc habitatge deliciós tipus cottage. No. Vigilava les passes sobre l'herba del caminet per no esclafar cap cargol avivat amb la humitat de la rosada. 'Com deu ser un cargol de noranta anys cargòlics, es deu avorrir?', pensà. I cervell, mutis.
La dona, del bracet de la seva nena interior, travessà el jardí de conte de fades i de records per anar directe a la cala privada. Trobà l'espai adequat on seure i no moure's, des d'on contemplar l'element líquid salat entre rocam.
Hi dedicà el dia sencer.
Admirar, gaudir, absorbir el blau d'aquell tros de mar amb les variacions cromàtiques que, entre llums i ombres, oferia.
S'hi està, estàtica i extàtica, fins que la lluna entrà en escena, lliure pel cel, grassona i blanquinosa com la Selènia, l'adorable estimada gata de la tieta, que un dia havia caigut, s'havia ofegat en aquell blau que va esdevenir llavors el magnífic, mutable i increïblement indescriptible blau dels seus ulls felins. Simplement i màgica, allà Nora-nena la retrobà per acomiadar-se'n tot i desant-la ben endins l'ànima.
La Nona es vestí amb un somriure, esmorzà agraïdament, intentà no enfosquir-se pel saber-li greu haver d'usar el cotxe.
-Que vas amb un híbrid!- una veu interna l'alleujà, i a l'instant, com pertocava, callà.
Quan fou a lloc, aparcà i encetà la ruta a peu. Era un dia fener de mitjans octubre i el temps atmosfèric, benèvol, consentí en què Nora aconseguís el seu propòsit. Tenia les claus de la casa d'estiueig de la tieta ricatxa nonagenària que feia poc havia traspassat. Els nous propietaris encara no havien canviat els panys. La Nora volia acomiadar-se...del blau. De cap manera entraria al pintoresc habitatge deliciós tipus cottage. No. Vigilava les passes sobre l'herba del caminet per no esclafar cap cargol avivat amb la humitat de la rosada. 'Com deu ser un cargol de noranta anys cargòlics, es deu avorrir?', pensà. I cervell, mutis.
La dona, del bracet de la seva nena interior, travessà el jardí de conte de fades i de records per anar directe a la cala privada. Trobà l'espai adequat on seure i no moure's, des d'on contemplar l'element líquid salat entre rocam.
Hi dedicà el dia sencer.
Admirar, gaudir, absorbir el blau d'aquell tros de mar amb les variacions cromàtiques que, entre llums i ombres, oferia.
S'hi està, estàtica i extàtica, fins que la lluna entrà en escena, lliure pel cel, grassona i blanquinosa com la Selènia, l'adorable estimada gata de la tieta, que un dia havia caigut, s'havia ofegat en aquell blau que va esdevenir llavors el magnífic, mutable i increïblement indescriptible blau dels seus ulls felins. Simplement i màgica, allà Nora-nena la retrobà per acomiadar-se'n tot i desant-la ben endins l'ànima.
Comentaris
-
Na Mora.[Ofensiu]Nil de Castell-Ruf | 17-09-2024
Com la Nora, el dia del meu natalici vaig fer cent km per visitar un llogarret on fa 300 anys un avantpassat meu congnomat igual que jo va partir del seu terrer nat per baixar al poble maresmenc on he nascut i hi visc. Vaig passejar pels seus engirs i fabulant com el teu entranyable personatge, na Mora. Un relat bellament trenat que t'arriba a tocar el cor.
-
Comentari + Enhorabona[Ofensiu]Joan Colom | 16-09-2024
Com els records de la Nona, el caminet cap a la cala, la mar blava i la gata, tots en guardem, d'aquests que no s'esvaeixen mai. De vegades no és el color, sinó una veu o una olor. Llàstima que, pel que sembla, la Nora no fos hereva de la finca, amb cala privada i tot: la visita i la rememoració no hauria calgut que fos un comiat.
Com que tot aquest matí RC ha estat desconnectat, no sé si te n'hauràs assabentat, que ets la guanyadora del RepteClàssic DCCXXXVII (LA GUERRA DE GAZA).
l´Autor
906 Relats
963 Comentaris
453661 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com