NO VAIG DIR RES

NO VAIG DIR RES

Si mal no recordo devia ser per allà l’any 1957. L’armari del celler era molt vell, de fusta de castanyer picada pels corcs. La porta esquerra sempre va estar encallada. Fins aquell dia.

Un brunzit feble em va cridar l’atenció. On esperava trobar les gerres d’olives i les conserves antigues, només hi havia foscor. Però no era la foscor de l’absència, sinó la de la plenitud. Un fred profund i un ressò infinit em van envoltar. Vaig mirar-ho de prop i aleshores, els vaig veure: Milers, milions de punts lluminosos, espirals de gas i pols còsmica girant amb una lentitud majestuosa.

Una galàxia sencera, amb els seus sols i els seus secrets, s’havia fet un niu dins la fusta vella d’aquell humil armari oblidat i cobert d’una pàtina de pols greixosa. Vaig tancar la porta suaument, guardant el misteri. El celler ja no era un lloc per a les pomes i els tomàquets de penjar. Era una porta d’un nou i secret Univers. Encara deu estar allí.






Nsrc