NO SOM RES

Relat-biografia. Una història com altres reals que ocorren, el contrast de l'impuls vital i la fatalitat. Amb sorpresa final. Molt bé, Montserrat.

Et felicito Montse. Un bon relat. Has donat vida a moltes vides que desapareixen per ajudar a persones, altruistament, que están en perill i necessiten una mà amiga.

Has explicat molt bé la vida de la Cristina fins al final, donant color al narrador que no surt fins al final.

Moltes vegades m'he preguntat com seria el món sense voluntaris i ONGs en aquests moments que ens toca viure.

Bona feina, una abraçada,

Materile

Preciós i emotiu relat, Llàstima que el seu final siga trist, però, com tu bé dius, la vida té aquestes coses. No obstant això, tota vida té un sentit i la xiqueta, si bé no aconsegueix complir el seu somni, si que ha estat capaç, amb el seu coratge, d'ajudar molta gent. M'ha agradat que el narrador de la història fora, precisament el seu gos. Crec que totes les persones que estimem els animals, d'alguna manera, també som més humans gràcies a ells, que si parlaren, de ben segur que ho farien d'una manera semblant a com ho fa aquest ser tan preuat. Els estimes i això és nota. Felicitats per una història tan humana i ben portada. Un plaer llegit-te, com sempre.

Tristor realista, molt tendre, emotiu, i digne de ser llegit per qualsevol en aquest món tan difícil on vivim. M'ha despertat moltes emocions.


Sergi : )

I ho va ser. Potser no per les persones convencionals, per a qui l'èxit rau en tenir prestigi, diners i influències. La Cristina va ser important perquè va dedicar els últims anys de la seva vida a guarir i acompanyar persones que no tenien res més que la seva dedicació i el seu amor. Llàstima que la seva vida fos tan curta i no pogués arribar a fer més coses per la gent necessitada.

No entenc els pares que posen el crit al cel quan els fills volen ajudar els demés. Perdó, em corregeixo jo mateixa: comprenc que pateixin quan marxen lluny de casa, el niu queda buit i se'n van a llocs perillosos on es juguen la vida, com és aquest cas.

Un relat molt interessant i inesperat per qui relata la història de la Cristina: un gos insignificant pel qual la Cristina era el seu amor.

És realment un bon relat, segons crec jo (recordeu la frase "cap estil mai val per mil").

Pobra noia. Volia tenir un somni, que és ajudar als desvalguts, i quan se'n va a Africa triga poc en morir. És una pena. Tant que va lluitar per la carrera universitària i per convèncer sons pares...

No sé si déu és injust, però la vida a vegades ho és, expliqueu-m'ho a mi...

Bé, montserrat, gràcies per llegir-te el meu relat, ens veiem...

M'ha agradat molt i molt.
Jo no sóc una persona que m'emocioni fàcilment, llegint, veient una "peli", però tu ho has fet.
Llegint el teu relat m'he emocionat i te'n dono les gràcies.
Un petó.

Noia fins al final m' has tingut amb l' ai al cor. Que bonic no sé perquè he pensat en un llibre que es diu Ànima. Es diferent però has fet que sigui diferent. I tant que es va comunicar pels audiovisuals.