No sabia què fer!

Un relat de: Magda Garcia
No sabia què fer! Estava atabalat. Com podia trobar-se en aquella situació? Ell que sempre anava per la vida donant lliçons a tothom sobre la importància de la memòria històrica i del patrimoni cultural...
Tot començà uns dies abans, quan passejant per les vinyes, prop del poble, decidí deixar el caminet i endinsar-se en unes parades de blat i d’ordi, tot pensant en la seva vida, en com n’era de privilegiat podent caminar tranquil•lament pels afores de Forès, després de tantes i tantes setmanes captiu al seu piset esquifit de Barcelona. Per fi se sentia lliure!
I tot experimentant aquesta sensació de respir, va parar atenció a unes pedres que semblaven haver estat treballades, per la forma quadrangular que presentaven. I tot mirant-se-les, i rumiant què hi feien enmig d’una parada, li copsà l’atenció una mena de clot. Un clot que havia quedat en guaret, sense llaurar ni sembrar, i que es trobava en un racó d’una gran parada de blat, al costat d’un marge amb un gran desnivell. Intuïtivament, s’atansà al clot, s’hi ajupí, i començà a remenar la terra amb les mans.
Primer no notà res. Només terra, pedretes, trossets d’alabastre blanc i palla seca. Però, al cap d’uns segons palpà un objecte que li semblà fred i sòlid. L’agafà, i en treure’l a la superfície veié que era rodó. Metàl•lic. Com si fos una medalla o una moneda. El sospesà llançant-lo enlaire com quan es tria cara o creu amb el palmell de la ma ben obert. Bufà i gratà aquest objecte encara imprecís, amb cura, per treure-li la terra incrustada. El deixà sobre una pedra i amb les mans inicià el que s’acostaria molt a un procés de buidatge del clot. Les seves mans es convertiren en una minúscula excavadora que anava amuntegant la terra, amb moltes pepites d’alabastre, al costat del clot. I, al cap d’una estona, ja tenia una muntanyeta de terra amb traces de calcita d’una banda, i un munt de peces metàl•liques de diferents tipus, de l’altra. Unes més grans, d’altres més petites ...
Sens dubte es tractava d’un jaciment! Haver-les descobert i constatar que es veien molt antigues, el portà per un instant a aclucar el ulls sentint-se com un petit Eudald Carbonell. Només li mancava el barret, pensà ell! Somrigué mirant al cel, imaginant ser un veritable antropòleg fent descobertes rellevants.
Passejà la mirada per aquell esplèndid paisatge de la Conca de Barberà tot detectant un parell d’avions, a alçades diferents i allunyats l’un de l’altre, que deixaven una cua blanca de vapor i de cristalls de gel, que es creuaren en aquell lluminós cel blau. Tot d’una mirà el rellotge, aterrà a la realitat i es digué a sí mateix és tard i vol ploure! Havia passat una hora!
Es guardà el seu petit tresor repartit a les butxaques dels pantalons i de la camisa, i com un delinqüent que no vol deixar cap mena de rastre del seu passatge en el lloc del crim, el reomplí, intentant retornar aquell terreny al seu estat inicial. S’ho mirà des de diferents angles per assegurar-se que tot tornava a la normalitat, i es dirigí cap a Sarral. En el trajecte de tornada mirà si hi havia algun pagès llaurant o podant les vinyes, però no va veure ningú.
Un cop a casa, la seva dona li preguntà què tal li havia anat la passejada -aquella estoneta per ell sol que tant li agradava i reivindicava - i sense saber ben bé el perquè, no li digué res de la seva troballa. Dissimulà com si res. De fet sí que sabia el perquè! Dins seu convivia una mena de sentiment d’eufòria i de culpabilitat a l’hora.
Sabia que aquesta descoberta l’havia excitat - com quan era petit i tornava a casa amb cargols, amb insectes, o amb algun gat o gos segons ell abandonats, i se sentia un petit Félix Rodríguez de la Fuente. Però també dins seu sentia que no tenia dret a fer el que acabava de fer. Fruit d’aquest sentiment de culpabilitat havia amagat totes les peces en una caixa dins de l’armari del garatge. Un armari que només ell utilitzava quan feia tasques de bricolatge.
El cert és que l’endemà es despertà amb un únic objectiu: tornar al mateix lloc, a veure si descobria més monedes! Ara ja no ho enfocava com una passejada innocent per estirar les cames. Començà a pensar en l’hora a la qual hi aniria, per evitar trobar-se amb algun pagès que pogués alçar sospites sobre ell i aixecar la llebre. Pensà que a primera hora del matí hi hauria més gent conreant la terra que al capvespre.
Per això decidí anar-hi cap al tard, i aprofità el matí per fer recerques per internet. Això el portà a descobrir que, efectivament, hi havia hagut troballes recents, que testimoniaven de la presència de jaciments romans, ibèrics, de la guerra civil, i que s’estaven començant a descobrir i a catalogar camps de batalla, campaments i punts de guaita.
Li sobtà descobrir que segons els investigadors tarragonins els republicans havien utilitzat armament del Tercer Reich en les batalles lliurades al Camp de Tarragona! Justament, els arqueòlegs militars es queixaven de que per culpa de persones que anaven amb detectors de metalls apropiant-se d’aquest patrimoni arqueològic, les recerques no podien avançar més ràpidament atès que les peces desapareixien i es dispersaven. Llegir aquests articles el va fer dubtar. Tot d’una se sentí colpit pel que deien aquests experts. Ell no volia acabar sent un destorb per als investigadors i sentí un petit dard en el seu cor.
Tenia una lluita interna.
No sabia què fer!
O si feia bé tornant al mateix indret aquell capvespre. Si no fora millor trucar al responsable de les recerques que havia trobat per internet i donar-li les monedes i comportar-se com un bon ciutadà o volia tornar-hi i arreplegar més monedes per ell sol, com el seu propi tresor personal. Surfejant dins d’aquests dubtes existencials el matí li passà volant i ja sentia l’olor del rostit acabat de fer!
Dinant amb la seva dona mantingué una conversa d’allò més superficial, sense entrar en cap tema en profunditat, ella anava xerrant i ell tot just li deia que sí mentre anava fent les seves càbales mentals. Varen fer la migdiada. Ella més que no pas ell, que no parà de fer anar les seves neurones amunt i avall. I un cop aixecats ell li va dir a la seva dona, amb el to més innocent que va poder, que aniria a caminar una estoneta mentre ella es mirava el programa de la televisió que tant li agradava.
Baixant les escales cap al garatge recordà que el seu pare tenia un detector de metalls que algú li havia regalat. El provà i veié que funcionava. Aleshores, el carregà a la furgoneta i en lloc d’anar a passejar a peu, l’agafà per aparcar prop del seu tresor.
Un cop in situ, primer no va detectar res, no semblà que hi hagués res significatiu en el seu jaciment però un cop s’endinsà enmig de la parada del clot, un lloc propici per una batalla, el detector li indicà que hi havia quelcom. Efectivament! En només un parell d’hores recorrent tota la parada va recopilar sis punts de fletxa de bronze. Es donà per satisfet i tornà cap a casa.
Novament ho va amagar tot afegint-ho al botí del dia abans i aparcà amb la sensació d’haver aconseguit el seu objectiu.
O no?
Era això el que volia realment?
Convertir-se en un espoliador del patrimoni cultural del seu país?
Ell que sempre havia criticat als polítics corruptes, als dictadors, als que no declaren els ingressos, als que no paguen l’IVA, a la gent que segons ell no era culta ni tenia nivell. Ell que anava amb el llacet groc, que sempre deixava seure la gent gran als ferrocarrils, que s’adreçava en català als immigrants, que mirava només TV3 pels seus principis patriòtics, que es manifestava cada Onze de setembre, que comprava un llibre per Sant Jordi i era soci del Barça se suposava que estimava el seu país. O que se l’havia d’estimar. I ara s’estava convertint en un espoliador del patrimoni cultural de la Conca de Barbera!
I això li començà a passar factura quan anà a comprar vi i cava, i veié un fulletó al mostrador de la botiga de la cooperativa de Sarral. La dependenta, referint-s’hi, li explicà que atès l’abús de gent sense cap mena de principis, els agents rurals informaven que si algú anava amb un detector de metalls havia de tenir prèviament una autorització administrativa i que tota troballa s’havia de declarar. Ell li donà la raó i li digué que efectivament hi havia gent que no tenia principis. Es desitjaren un bon dia i ell agafà el fulletó tot criticant aquests eixelebrats!
Quan entrà al cotxe es notà suat. Era la suor freda de la hipocresia, que li passava factura i que l’acompanyà fins a casa. Pujà els trios de cartró amb la beguda que havia comprat. Repartí el vi i el cava a la nevera i al garatge. I sense aturar-se com aquell qui diu ni a saludar la seva dona, tornà a buscar per internet, a veure què es deia sobre l’ús dels detectors de metalls. La recerca el deixà encara més xocat. Se suposava que, efectivament, i tal i com li havia dit la dependenta del celler, s’havia de declarar al Departament de Cultura les troballes perquè podrien pertànyer a un jaciment fins aleshores desconegut. Això el va fer suar de nou. El front li quedà altra cop ple de minúscules boletes transparents i enganxoses.
Ara no només ell tenia un problema.
El propietari del tros també en podria tenir si resultava que la seva parada era un nou jaciment romà o ibèric o de la guerra civil o del que fos, perquè potser ja no podria conrear-hi més cereals, i de retruc, el mitger també deixaria de rebre uns ingressos per culpa d’això. Tot tancant l’ordinador, ell que era un catalanet exemplar, o que se suposava que ho havia de ser, no sabia què fer!
Si agafar tot el que havia trobat i tornar-ho a enterrar al primer clot on havia furgat, o trucar al Departament de Cultura, o parlar amb el propietari de la parada o amb el mitger....o amb la seva dona a veure ella què en pensava! Es decidí per això últim. La buscà per dins de casa i li digué:
-“Rosor, amor meu, t’he de dir una cosa”.
-“Digues-me carinyol!” li respongué ella amb un somriure.
I afegí: “Amb la cara que fas espero que no sigui res dolent perquè sembla que m’hagis d’anunciar una hecatombe!”
Aleshores ell li féu cinc cèntims de com estava la situació del seu jaciment. La Rosor, amb un gran sentit pràctic de la vida, i amb la resolució que caracteritza a moltes dones que poden fer simultàniament diferents tasques a l’hora i ser resolutives mentre els marits son a la sínia giratòria com un hàmster, li donà la resposta que ell tant esperava i que era la clau de volta de tot.
-“Manel, jo de tu” - li va dir ella – “el que faria és parlar amb el mitger que es qui té cura de la parada, que és qui se n’ocupa, i li donaria tot el que has trobat i que ell es comprometi a parlar-ne amb el propietari de la terra. No deixa de ser el propietari que ha de fer-se responsable del que es troba en el seu terreny i fer els passos que convingui. Això és el que diu aquest prospecte que has portat”.
-“D’acord!” – digué en Manel.
I conclogué : “Gràcies xata! No sé que faria sense tu!” tot guinyant-li l’ullet com un carallot d’aquells de les barres de discoteca dels anys vuitanta.
I d’aquesta manera, gràcies a la seva dona, en Manel se sentí alleujat. Abraçà la Rosor, agafà la caixeta amb totes les troballes i se n’anà a casa del mitger, en Francesc, el qual es quedà perplex veient-lo arribar a la seva casa pairal amb aquella caixa de cartró. S’assegueren al porxo, obriren un parell de cerveses fresquetes amb unes olivetes, i quedaren que en Francesc parlaria amb els propietaris del tros aquell mateix vespre i que l’endemà miraria de portar-los la caixa. I així fou com en Francesc quedà amb la senyora Margarida, hereva d’un munt de terres que la seva família havia transmès de generació en generació, i de les quals ara ella n’era la titular.
La senyora Margarida agraí infinitament al mitger que li portés totes aquelles peces i seguidament en parlà amb els seus fills. Tots junts coincidiren a parlar-ne amb el Departament de Cultura i a fer-ne la donació per les recerques que s’estaven impulsant però a condició que ells, la família, constessin com a donants, que es fes menció del municipi on s’havien trobat, però que no es precisés exactament de manera pública el lloc concret d’on provenien per evitar la proliferació de cercadors de metalls en la zona i perjudicar la tasca de la pagesia en general, i del seu mitger en particular. El gest d’en Manel, de la Rosor, d’en Francesc i de la senyora Margarida, acabà coneixent-se per tot lo poble. Ja sabeu que a les zones rurals la discreció va de bracet amb les xafarderies que hi circulen.
El tresor d’en Manel comptà amb cert ressò a nivell comarcal i acabà afegint-se al patrimoni arqueològic militar catalogat. Uns mesos després, s’organitzà un acte públic adreçat a tota la comarca, en el què l’alcalde de Sarral, cofoi, donà la paraula a l’arqueòleg de renom que impartí la conferència.
Un jove historiador local conduí brillantment l’acte en el que es donà a conèixer els avenços científics agraint al Manel i a la senyora Margarida la seva generositat. La sala d’actes de la Cooperativa de Sarral estava plena a petar...la crême de la crême cultural de tota la comarca era allí! Per cloure l’acte s’oferí una copeta ben fresqueta de cava rosat trepat. Quin èxit! Tothom en sortí satisfet! Fins i tot els agents rurals!
Si els ibers, els romans o els republicans que havien lluitat en aquelles contrades aixequessin el cap i els veiessin tots allà celebrant haver descobert la seva petjada probablement no entendrien el perquè de tot plegat. I és que la vida és així! Quan menys t’ho esperes, hi ha algú que amb un gest altruista fa avançar el coneixement del passat!
Però el que no se sap, i us ho explico aquí a condició que quedi entre nosaltres -ja sabeu que als pobles tot s’acaba sabent- és que en Manel no va ser capaç de donar-ho tot a la ciència i va quedar-se algunes monedes i punts de fletxa. Això la Rosor no ho sap i us demano que, pel que més vulgueu, no li digueu mai si la veieu per Sarral! Però és que en Manel, veritablement, no sabia què fer!

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: