NO PLORIS PETITA

Tu l'anomenés "nena petita", altres l'anomenen "angelet" i els que investiguen el més enllà:"Jo superior". El nom no fa la cosa, sinó que és la cosa que fa el nom. Aquesta "cosa" que dus, duem, dins, i que ben poques vegades li prestem l'atenció que es mereix i això que ella sempre vetlla per nosaltres. Llegint el teu sentit poema he percebut que t'has tornat a retrobar amb ella, la nena petita que ets...Perquè abans, quan tu eres petita ambdues no fòreu dues entitats separades, sinó una de sola. El camí pedregós de la vida al qual li cal parar màxima atenció t'havia empès a amollar-vos de les mans, ai senyor!, quants anys de separació...Però vet aquí que amb l'arribada de l'edat tardorenca de la teva vida, torna ha aflorar la teva sensibilitat a flor de pell... Tornes a retrobar-te amb la teva "nena petita".

Una carta a la nena que portem a dins. Així ens hauríem de tractar amb afecta, quan els records en envaeixen i fem repàs de les nostres vida.

No hem d'oblidar mai l'infant que portem dins, per descomptat. Tu hi parles, la consoles, li dediques tendres paraules, potser en un moment delicat en què necessita que en tinguis cura. Abraça aquesta nena, i, quan estigui guarida, rieu i xaleu també plegades, feu les paus i viviu plenament la vida.
Bonic relat.

Salutacions

Marina

Un diàleg sincer amb l'infant que portem dins. M'ha sorprès gratament, és una perspectiva que no se m'hauria acudit mai, però la veig perfectament factible. Sensible, protectora, curosa, sincera, i d'altres qualificatius que costen molt de transmetre sense que l'afectació les malmeti. Com que aquest no és el cas, celebro aquest text com una poesia reeixida, enhorabona!

Els meus comentaris poden resultar poca-soltes però t'asseguro que mai no són malintencionats.
Quan en vaig acabar un de bastant poca-solta dient que no et cobraria drets d'autor, pretenia dir que, amb el meu suggeriment, podies escriure un altre relat. Naturalment, anava de broma.
Diverses vegades he confessat que sóc un negat per a la poesia: no només per escriure'n jo sinó per entendre-la, tot i que ja m'agradaria, perquè intueixo que ha de ser un plaer semblant al de fruir amb la música.
M'imagino que, amb això de "relat poc poètic", et refereixes al títol del meu últim comentari, que era "lectures poc poètiques". Amb aquest títol, en la línia del que t'acabo de confessar, volia dir que els meus comentaris no entren en el moll de l'os de la teva poesia, sinó que són observacions col·laterals.

No t'has de preocupar per no valorar el meu escrit, perquè jo tampoc he valorat el teu i, de fet, valoro poquíssims relats: sempre amb 10, sols ho faig amb relats que em desperten sana enveja per no haver-los escrit jo.

Més que un exercici d’instrospecció, concebeixo el teu relat com aquella experiència, que molts hem tingut alguna vegada, de descobrir en un álbum una foto de quan erem petits i, com si es desdoblés la nostre identitat, sentir una tendresa indescriptible per "aquell nen desvalgut". Fins i tot s’hi podria trobar una lectura en clau de ciència-ficció-fantàstic: l’adult que viatja des del futur per socórrer-se a ell mateix quan era infant; un esquema molt semblant al de la pel·lícula "Terminator" i les seves seqüeles.

Gràcies per la teua opinió sobre el meu relat "La Història de Manuel". M'alegre que t'haja agradat.
Cordialment.

Embadalidor.mercès

Embadalidor.mercès

Embadalidor.mercès

Bon dia, Rosa:

Quin escrit més sentit, d'aquests que traspassa i se sent amb el cor. Pels comentaris he vist que es la veu de la nena interior la que plora i la que busca consol.
D'un primer moment, havia pensat que era la seua parella, però ja he vist que no.
M'alegro que hagi trobat consol i acceptació amb el temps, quan les dues veus s'uneixen amb el batec del cor i caminen juntes. I sobretot que s'estimi.

Una abraçada,

Un relat preciós que conté un exercici d'introspecció molt profund. Podria ser punyent i no ho és. El llenguatge és afectuós, tendre ple de sensibilitat i molt respectuós. Enhorabona per fer una cosa gens fàcil: parlar amb un mateix!
Amb total cordialitat

P.S.
L'última frase jo l'entendria millor així:
ara t'escolto, ara et sento, ara t'admiro, ara m'accepto i ara m'estimo.
Però això són "coses meves " el sentit de les quals no tens perquè compartir.
Seguirem llegint-nos!

M'he oblidat de posar que aquest relat és una CARTA a la meva nena interior.
Gràcies a tots els que em llegiu.

M’ ha agradat molt el teu relat tant tendre i bonic. Et llegire d’ aquí en endavant . Mercè s per llegir i valorar

Com si fora una carta que escrius al teu amor, on expresses tota la teua tendresa, que vas conhortant amb tots els teus sentits. Senzill i tendre. Un plaer de lectura.
Gràcies per la teua visita i la teua opinió al meu relat "Història de l'Església Parroquial de Manuel". És on visc jo, des de l'any 1977.
Cordialment.
PERLA DE VELLUT

Un Relat ple de tendresa i estimació. Felicitats.
Agraeixo el teu comentari al meu Relat sobre els ENCERTS.
Molt cordialment, Rosa.

bon dia,

Un poema molt tendra i bonic,
m' encantat llegir-lo!
Gràcies per els teus comentaris a la web,
t' agraeixo molt!

Que bonic és aquest poema,
espero el teu pròxim relat.
m' encantarà llegir-lo!

Una abraçada

Noia Targarina