NO, NO HO SABIA PAS QUAN VAIG COMENÇAR LA TRAVESSA

La tarda s’ha vestit de núvols blancs com el cotó i densos com el filat de sucre de les fires sense perdre el blau cel que li pertoca, mentre sóc al porxo del mas amb la mirada perduda entre les fileres dels ceps carregats d’anys i del fruit que, transfigurat, emplenarà copes com la que tinc al meu davant. És l’hora de la inspiració mandrosa que em demana dibuixar les paraules precises, i si pot ser boniques, que em transportin a l’encís d’una nit d’estiu idíl·lica que em va capgirar la vida, i de fet, com una bessonada inesperada, van ser dues les nits allunyades entre moltes llunes i carregades de camins plaents de tendresa, esvorancs de foscor lletja i presents de l’atzar inesperat que s’escapoleix de l’entesa. Tot dins dels meu magí a l’espera d’una flama per reviure-ho sobre el paper amb el sentiment que se’m menja sense tancar els ulls.
L’angoixa de les lletres que no encaixen, dansa entre els estris que són al damunt la taula de pedra, una vella roda de molí, i al ritme d’un blues melancòlic que sembla pregar a les muses la seva aparició. Sona al meu darrera, des de la finestra que dona a la cuina, i em descriu els moments de tristor que no són pas els que visc ara i que no vull que siguin el pròleg de no res. El plec de papers blancs, immaculats, que em guaiten de reüll, resten impacients a que la ploma els acaroni i envegen la copa d’un ull de llebre que no corre, que captiva la meva atenció amb glopades de pessic i un embadaliment sostingut. El portàtil silent, que de sempre és el bressol on dormiran les lletres enganxades, s’està a la graella de sortida, apagat i sense llum encara, pendent de les mans eufòriques que hauran ensopegat el fil del viarany.
El ric-ric frenètic dels grills traspassa sovint les fronteres de la pau i no són pas els amics que m’estimaria per compartir els sentiments escrits, que en qualsevol cas semblen despertar en quan aconsegueixo capbussar-me en un adéu de fa uns instants, llargs com l’enyorança, que m’han obert una porta sense claus.
Ella, disfressada del passat i amb els ulls verds com a bandera m’ha fet un petó de prometença, amb el testimoni de les vinyes, que un cop més jo m´he cregut. La innocència no ha crescut al mateix pas que els anys que m’emboliquen i que tenyeixen de blanc un senderi encara viu.
La nit d’estiu passada va passejar amb la claror de la lluna sonada que el mestre va composar i el son es va esvair per aquell indret, entre pinedes i pedra vella, de trobada casual en un espai reconegut. L’esquer va ser una proposta amiga per gaudir d’unes menges sofisticades i nocturnes, regades per vins de la terra que pretenien maridar conceptes, que malgrat no casen amb mi, sempre són motiu d’aprenentatge o si més no de coneixences de sobretaula.
I ella era allà. Inesperadament, la noia dels ulls verds que em va regalar una vida bella de jovent quan els vents eren de calma i les il·lusions vestien els dies, era allà. Els anys s’havien declarat en vaga i la seva aparença, esvelta i elegant, em traslladava a un passat de colors, colors de tota mena entre les escales dels somriures i les del dolor i destrucció. Però era allà i jo també.
Les pors, els dubtes i la vergonya es van fondre pel desig d’escoltar de nou la seva veu dolça, i les menges sofisticades i els vins de terrer van passar de puntetes entre les paraules de retrobament, els primers petons de cortesia i la tempesta d’estiu a l’ànima. Records brodats de ganxet sobre fustes esberlades, en vaig dir.
La passejada pels cingles i les valls del temps perdut, ens va aïllar de l’entorn amb el caliu d’una nit d’estiu que no estava pas escrita, i la lluentor de lluna plena ens va encoratjar a mirar-nos els ulls i parlar de l’endemà. Un demà gravat al cor del calendari amb foc de commoció per un aniversari. El del nostre fill que es va esvair sense gaudir de la infantesa i ens va entaforar en un pou negre sense corda ni galleda. L’esquerda no la vam saber salvar, ni tapar, ni saltar, i el terratrèmol ens va ofegar en un mar de llàgrimes salades.
A la fi, la nit d’estiu es va guarnir de tots els mots que no ens vàrem dir quan les batzegades de la malastrugança ens van venir a trobar, i les hores agafades de la mà van bastir el pont per travessar l’oblit i bufar les espelmes plegats una matinada d’absència estimada. Ell llibre de la nostra història, empolsegat i de planes velles i arrugades, i desat al sostremort de l’existència, tornava a la prestatgeria de la gàbia de les lletres des del passat on es va començar a escriure.
Va ser el destí escrit en un pentagrama de casualitats el que em van portar, ja fa molts anys, cap a la mateixa masia, basilical amb contraforts de pedra i alçada en un turonet, que ahir ens va aixoplugar. Va ser el melic de tot plegat.
La fotografia era, per aquells dies, una de les distraccions que em robava el temps i de passada els calers, en una època de jovent on les imatges em parlaven de molt. No és pas que ara no ho facin, ans al contrari, segueixen el seu camí per embadalir-me els sentits amb la petjada de la bellesa. En aquells anys de descoberta i de somnis, rarament portava a la botiga de torn un carret per revelar, m’ho feia tot sol en una habitació que vestia de fosca i simbolitzava el meu espai de llibertat on la creativitat s’esbargia entre els efluvis de l’aprenentatge. Amb la paraula carret denoto ja una època que ha quedat fossilitzada pel passar dels dies, i els lectors de nova fornada potser hauran de menester una recerca a les xarxes. Així doncs a la nevera de casa, apart de les begudes i comestibles habituals, de sempre hi tenia les reserves a carretades. Amb un bagatge de seriositat, exposicions i les paraules corrent de boca en boca, algú em va demanar de fer un reportatge a la masia amb olor de colònies infantils d’immersió lingüística. Comentaris de cap de setmana sobre la taula i una vella amiga, que escolta, em parla de que ella hi treballa a la cuina i de passada em descriu l’ambient i la bellesa incondicional d’una de les monitores d’origen gaèlic, com totes les altres. Jo hi havia d’anar de totes totes, en tot cas només era un incentiu per no deixar-ho córrer. Amb la llum tènue del capvespre i amb la guia del que volia aconseguir de transmetre el propietari, em vaig submergir, amb les càmeres a les mans, dins el món de les velocitats, diafragmes, enquadraments i objectius per acontentar l’art de l’exigència. No va ser fins després del sopar i amb una copa de merlot a les mans que la nit d’estiu va prendre el relleu a la tasca que m’havia dut fins allà i va esclatar. Les presentacions, amb la llengua escaient, arribaven amb les aparicions a la terrassa de la piscina, espai de lleure abans del son reconfortant tan per la canalla com per les monitores i monitors que també hi havia. L’arpa daurada era la llavor de tots ells i la noia de la bellesa incondicional va aparèixer per constatar la veritat de la impressió, però tenia els ulls blaus de mar.
Va ser intuïtiu, un cop d’efecte per reparar encuriosit en una altra noia asseguda al voral de la piscina, rossa rinxolada, d’esquenes amples, esvelta i elegant fins i tot en banyador, que em va enamorar al primer cop d’ull, al segon, em va robar l’enteniment, més encara quan va llençar-se de cap a l’aigua sense esquitxos i la seva braçada, com la de les sirenes de llegenda, no semblava que toques l’aigua. Bocabadat observava com es desplaçava lliscant aparentment sense esforç, traspassant una i una altra vegada el llarg de la piscina. La nit d’estiu es va il·luminar quan embolcallada amb un barnús, me la van presentar. Tenia els ulls verds del color de l’esperança.
Jo no sé descriure que ens va captivar l’un de l’altre però la vivència va ser nostra, tot un estiu amb els seus dies de sol i les nits màgiques van arrelar una relació de llarga durada malgrat les distàncies, els viatges i les esgarrapades a les agendes. Trepitjant els inconvenients, les objeccions, que n’hi havia, les incerteses i les enyorances pels retrobaments. La noia dels ulls verds, la mateixa que la darrera matinada em besava una promesa, i jo, vàrem bastir a foc lent l’esquelet del propòsit d’un futur plegats, engruna a engruna, i una llar on fer realitat la paraula família, mentre les llengües, com els parents i els amics, eren compartides a una i altra banda de les mars que ens separaven. La traçada va seguir el trajecte de la il·lusió per molt de temps. Després, la roda que va girar cap els ensurts desmesurats, ens va descavalcar del somni.
La nit d’estiu però, havia estat l’embrió d’una travessa de la que no en coneixia la destinació i només en les fantasies més eixelebrades d’una solitud desesperada pel dolor no vençut, el somni retornava sense lletres ni paper. La pregaria a les muses per obtenir el seu favor no té el color dels ulls verds que m’han retornat la ela geminada per compondre la il·lusió de viure.
Potser a la fi podré escriure alguna cosa quan una nit d’estiu més ha enfilat una nova travessa.