NO ANEM BÉ

NO ANEM BÉ

Hi ha qui s’enfonsa a cops. Hi ha qui ho fa amb estrèpits de porcellana trencada i vidres esberlats. La nostra manera, però, és una altra. La nostra derrota ha après les maneres del veí que baixa a comprar al diari un diumenge al matí. És el distret encant d’anar a la merda com qui va a fer un vermut amb olives.

No es tracta de l’acte grandiós del suïcidi, sinó de la rendició a càmera lenta. És acceptar que el desastre no arriba en una caiguda lliure, sinó en un pendent tan suaument inclinat que gairebé no se’n nota el desnivell. I tu, naturalment, et poses les sabates, et mires al mirall, i surts a comprar el pa metre el terra s’obre sota els peus amb la delicadesa d’un obrer municipal traient una tapa de clavegueram.

El vermut és la litúrgia. Les olives, els sants d’aquesta missa particular. Tu t’asseus a la terrassa, en ple sol de les onze, i mentre mastegues la primera oliva, renuncies silenciosament a una altra batalla. Renuncies a la idea de canviar el món, de ser feliç d’aquesta manera eficaç i brillant que et van prometre. Acceptes que el teu lloc en l’univers és aquest: una cadira de plàstic, una taula coberta de gotes de cervesa seca, i la visió d’un futur que no és altra cosa que una repetició infinita d’aquest mateix instant.

I ningú no se n’adona. Perquè el gest és el mateix: el braç que s’aixeca per cridar el cambrer, el somriure d’hàbits quan et posen la copa amb la rodanxa de taronja. Tots els rituals socials es compleixen amb una perfecció esgarrifosa. Per dins, però, la química és diferent. El verí no està a la beguda, sinó a la normalitat. La desesperació crítica rau precisament en això: en la incapacitat de distingir, des de fora, la celebració de la decadència de la simple distracció.

És la crítica més àcida, perquè no acusa ningú. No assenyala el sistema, ni els polítics, ni la sort. És un col·lapse íntim i elegant, una rendició que es vesteix de costum. És l’acceptació que potser, la felicitat era massa feina. I que el consol, l’autèntic, no està en les grans victòries, sinó en l’amargor salada d’una oliva conta els llavis mentre el món, tranquil·lament, va a la merda al teu costat, i tu li fas un lloc a la taula.

I així, dia rere dia, copa rere copa, anem intercanviant trossos d’ànima per moments de pau falsa. Construïm la nostra pròpia claveguera amb bon rotllo i bones maneres. L’únic crit de guerra que ens queda és el soroll sec del pinyol d’oliva en tocar el fons del cendrer.

No, no anem bé.






nsrg