Nidal

Va ser just el moment en el que varen matar l’arbre. No, millor dit, el varen assassinar. El varen talar i finalment el varen arrancar, de soca-rel. L’única ombra que havíem tingut sempre al jardí, on jugàvem de petits. Ara, anys després, la casa havia estat en venda, buida, i ell, l’arbre, es distreia de la seva soledat amb els ocells que alimentaven els seus pollets entre les branques. Se sentia orgullós d'acollir-los veient com anaven creixent, dia rere dia, ara que no hi havia gent al seu voltant. Sabia que els ocells aviat l'abandonarien, com la família de persones havia fet també uns anys abans.

L’acció es va desenvolupar de manera molt ràpida, com accelerada, amb uns operaris arribant de sobte, començant a talar-lo, assassinant-lo, sense cap mena de mirament ni de contemplació. Malauradament cap normativa municipal podia impedir-ho perquè la sensibilitat envers l’arbrat no havia traspuat fins als tècnics que se n’ocupaven. Malgrat ser centenari, d’una espècia protegida, o haver esdevingut amb els anys un hàbitat natural per a molts ocells, insectes i fins i tot algunes parelles d’enamorats que s’hi protegien de mirades no desitjades, els nius, les branques i el tronc van anar caient majestuosament, cedint als desitjos d’una persona sense cap tipus de tacte envers ells, i, de retruc, els pollets anaren morint un rere l’altre, caiguts al buit des dels nius.

Traspassaren tots junts, l’arbre i els ocellets, per culpa d'una decisió estúpida. Una de les moltes decisions sense cap ni peus que prenen els humans dia rere dia. I que porten a acabar amb persones, animals, cases, pobles, ciutats....Tornant al nostre arbre, dir-vos que la frase que va desencadenar el desastre va ser, textualment: «la seva presència evita que l'energia flueixi. Dóna mala sort un arbre enorme plantat aquí». Algú li hauria pogut respondre: «quina mena de sort pot tenir una persona o un barri que fa desaparèixer arbres centenaris que són la memòria viva del que hi ha succeït en els seus carres i en les seves cases?»

Però ningú va dir res. Ningú va contradir-la.

La persona dita experta en energies, en substitució del majestuós arbre de tota la vida, ha fet plantar un arbret diminut en una altra ubicació del jardí, ara propietat seva.
Els ocells mai van a niar-hi. Passen de llarg. I és que des que el cedre del Líban, que en pau descansi, va ser arrancat, el barri ja no és el que era. Els ocells no hi refilen i cerquen d’altres indrets on criar els seus pollets.