NECESSITAT

La Martina va néixer amb un cert retard. Els pares estaven molt preocupats, sobretot la mare que no li havia sentit ni un filet de veu en el moment de néixer.

La infermera i la llevadora li van picar el culet perquè fes aquell plor tan esperat i desitjat, però res, de la seva boca no va sortir ni un esbufec, això sí, els seus ulls ho miraven tot i les seves mans no paraven de moure’s. Quan va venir el metge i la va visitar a consciència va sentenciar: “és una nena preciosa plena de salut i curiositat per la vida”.

La mare i la família que tafanejaven al seu voltant més encuriosides que preocupades, van preguntar: “doctor, com ho pot saber si no ha fet ni un sol so?”. L’home va mirar tots aquells caps mig ajupits que miraven la nena com si vingués d’un altre món, i va respondre: “com se sentiria vostè si de sobte, sense conèixer ningú, veiés que no li treuen la vista ni les mans de sobre i no entengués aquella gent? Segur que callaria i només mouria les manetes tot esperant poder ser compresa”.

El temps passava i la nena, per més que s’hi esforçava la família, no parlava. Els pares, empesos per la família, van decidir portar la nena a un neuròleg perquè els ajudés a treure’n l’entrellat. Després de molts estudis, el neuròleg va citar el pares i els va confirmar que de moment no hi veia cap anormalitat i que el que havien de fer era aprendre el llenguatge dels signes que ella feia servir.

La vida transcorria només amb la veu del pares, dels adults... i la criatura ja tenia quasi un any. Tothom feia hipòtesis sobre el mutisme de la nena que només movia les mans, els braços, les cames (això, sí! gatejava i caminava que donava gust).

Un dia que la mare no hi era, i només hi havia el pare que escoltava música, sense ni mirar-se la filla, va passar un fet extraordinari. L’home es va preparar el seu dinar i, quan ja acabava, va sentir una veu infantil que deia: “nyaam!”.
Era clar que la nena podia parlar quan ho necessitava.