Nadal

NADAL

(comprar patates fregides sense gluten)



Cada ovella al seu corral. Cal tenir corral o val més viure lliure sense clos que tet tanqui? Per sort ja no tinc sopars d’empresa. Ara bé, els dies festius de Nadal cal ser molt fort per romandre impàvid, impassible i tranquil «quan les més gents festegen prop los focs». Tanmateix, algú pot fer-se càrrec del que passa pel cap de la gent, especialment aquests dies, més enllà de tenir un foc que t’escalfi? (Estiro la cadira més teatralment que no pas efectivament per a facilitar el pas a la senyora, més jove que jo, però indubtablement gran, que carregada s’ha alçat per sortir de l’establiment i m’agraeix el meu teatre amb un somriure, que jo li agraeixo alhora: ens falta contacte!)



Vols tenir companyia, però que no t’estreny; companyia comprensiva: com a la vida mateixa de la resta de l’any.



Ara bé, irremeiablement, a mesura que passen els anys el focus d’interès s’encongeix i ja no vols renovar-te, ni tenir un gran passió, però sí que vols potser tenir estímul, mínim. I ja no diguem compartir-lo amb algú igual d’eclèctic, que no suposi un neguit, un lliurament excessiu. Sense immiscir-se excessivament, ni quedar absorbit. Ni lluny, ni a prop de les exigències sensitives. Navegar amb la petita barca sense ofegar-se en el mar social. Que difícil! Quina joia la gent que és capaç de ser, sense deixar de ser, però amb prou flexibilitat per adaptar-se. Estímul, o petita victòria, diguem-ho, també així. Podríem gaudir de la companyia dels altres sense comparar-nos, ni superar-nos, ni absorbir-nos? Podem intentar-ho. Per què tanta transcendència, tant destacar, tanta ambició? No és millor concentrar-se en allò que fem i és útil: escombrar el terrat i que quedi ben net, sense pensar en què estem deixant de fer una altra cosa fins que no hàgim acabat? Ser ambiciós, si de cas, en què et recordin honest, molt, molt lluny en un altre Nadal.

(La noia italiana de davant somriu amb el mòbil a la mà, i hi respon, asseguda de gairó a la cadira, com si s’hagués d’aixecar de seguida. Quin neguit. Solitari en aquest bar de grans finestrals, miro de recordar el nom de carrer pel qual passo cada dia i em surt Alsina i al cap d’una estona, Pau. Pau Alsina)

O sigui, resumint, amb quina d’elles (de les que estan en ment) m’hauria d’dequivocar, suposant, que es presentés l’ocasió, clar!