MONTSERRAT

Sona un esgarip rabejant, rivetat de fatiga i el seu rostre, el d’ell, dibuixa matusserament, l’estridència del moment. S’està reticent i bleixant a l’esdevenir de la noia. A la súplica vulnerable o a la rendició continguda. Ella, extasiada simplement, s’emmotlla a la desesperació pel respirar. Tot és nou. Pels dos. Ell, no ha compartit abans un cos lliurat a la honestedat de l’esforç i la relaxació. Ella, no ha caminat mai pels cims que ha doblegat avui tossudament.
No hi ha petons subversius ni amors llaminers ni desvalguts. No hi ha enamoraments disfressats, ni paraules planeres vestides amb vel d’hipocresia. No hi ha mentides barates ni tampoc maneres adulterades. No hi ha gelosies indefenses, ni trobades malaltisses, ni pensaments pecaminosos.
És el que hi ha. És el que ha de ser. La màgia eterna i serrada.