MIRALLS EN MOVIMENT

MIRALLS EN MOVIMENT

Sempre en sentits contraris. Ell, el ràpid del matí, portava la llum als ulls adormits. Ella, el de nit, acollia les fatigues i els somnis. Els seus itineraris, escrits amb regle i full de ruta, només els concedien aquest instant: un esglai de xocar enlloc, un buit de ferro, un bufit de desplaçament d’aire.

En creuar-se a tota velocitat, les finestres es van convertir en miralls efímers. Per un fragment de segon, un viatger mig adormit en el tren del sol va creure veure, en el reflex de la foscor, la seva pròpia mirada, més antiga, que li tornava des del vagó de la nit. Va ser un reconeixement sense rostre, una complicitat sense història.

Després, només el buit. El balast entre les travesses va deixar de tremolar. Cada tren va seguir el seu camí, carregant la seva pròpia hora del rellotge, guardant en les seves parets de metall el ressò de l’altre, que ja era només un record en moviment, una buidor paral·lela que s’allunyava per sempre.




2026