Cercador
Millor sola i mal acompanyada
Un relat de: Marina Márquez- Compartir:
Doncs mira, abans tenia una família. Però van morir tots. El meu marit. La meva filla. Fins i tot el fotut gat. No sé com ni quan va passar. Ho trobaràs estrany. Però a la vida passen coses molt estranyes.
Creu-me.
Ara tinc a casa un vell decrèpit que fa olor de carn en descomposició i que m’observa durant la nit. Treu el cap mentre miro ximpleries al mòbil abans de dormir. La llum de la pantalla il·lumina la seva pell grisa i arrugada. Gira el cap i noto com em mira, fins i tot diu coses que no entenc. Mai el miro. La primera vegada gairebé m’agafa un infart, però ara ja m’hi he acostumat. És una de les coses de la vida, que al final, t’acostumes a tot.
Un insecte que podria ser el fill d’una aranya i un escarabat gegants, em segueix per la casa. Té el cos negre, rodo i brillant com la bola vuit del billar. Però molt més gran. Odio els insectes. I a aquest no me’l trec de sobre. Quan m’estiro al llit grimpa pels llençols amb les seves potes llargues i punxegudes i es queda allà fins que em llevo. He mirat de desfer-me’n, però em fa pena. Quan el persegueixo es fica a sota del sofà i en ajupir-me, em trobo amb els seus ulls grocs que em miren fixament. Llavors el deixo estar. I sempre torna al meu llit. Pot ser que li estigui agafant carinyo. Sempre torna. No es pot dir de molta gent.
No es pot dir de la majoria de la gent.
Quan llegeixo el que he escrit sembla mentida. Però s’hauria d’estar molt malament del cap per inventar-se una cosa així.
M’estic cansant d’escriure i tinc moltes ganes d’acabar.
Encara no t’he parlat de la banshee. Els seus crits estridents són com un rallador esmicolant el meu cervell. No puc pensar en res. Sempre m’havia agradat el folklore i les criatures sobrenaturals, però mai hauria pensat que tindria una maleïda -mai millor dit- banshee vivint a casa.
Diuen que aquest esperit cridaner anuncia la mort d’algun familiar proper. Però a mi això no em pot passar. Sempre m’havia fet moltíssima por que morissin. No podia pensar en res més. Ara ja no cal que tingui por. El pitjor que podia passar-me, ja m’ha passat. També em feia por morir-me jo i deixar-los penjats, però ara que no hi són, tampoc em fa por.
Ara, almenys ja no tinc por.
Bé, doncs així és per mi un dia normal.
S’apropa el Vuit. Acabo de posar-li aquest nom. Crec que sí que li estic agafant carinyo.
Sempre torna.
La meva dona era la persona més alegre que et puguis imaginar. És veritat que sempre havia tingut els seus alts i baixos. Hi havia èpoques que era impossible que sortíssim al carrer. Sempre deia que no a tot. I a més s’enfadava quan li proposava fer coses. I després hi havia moments que el seu somriure il·luminava el món sencer. No era fàcil, però ens havíem acostumat. En les èpoques que queia massa a fons del pou, el psiquiatre li tornava a pautar el tractament que li funcionava força bé. I així anàvem fent.
Molta gent em preguntava com podia viure així. És cert que no era fàcil. Però quan estava bé, de veritat que mai ho diries. Era la persona més divertida, més alegre i més afectuosa que havia conegut. Em feia riure moltíssim.
Llavors va arribar la nena i tot va canviar. Els alts i baixos van començar a ser més difícils de portar. Per a ella i per a mi. Jo ja no podia cuidar-la com abans. El psiquiatre va dir que l’ansietat començava a ser preocupant, i que donat els seus antecedents familiars, potser hauríem de pensar en un altre tipus de tractament. Però després que ens parlés dels efectes secundaris li vam dir que no. I queda clar que vam fer malament.
Ara li diu a tothom que la seva família va morir. Ni tan sols explica com. Només diu que van morir i que a la vida passen coses molt estranyes.
La situació a casa no és sostenible. Sobretot per la petita. És una nena molt emotiva i tot la trasbalsa. Crida per tot, i molt fort. I clar, això posa a la meva dona molt nerviosa. La veritat és que m’esgarrifo fins i tot jo, així que imagino que per a ella ha de ser horrible. Sempre li han molestat molt els sorolls de tota mena.
I el gat... No entenc que li passa amb el gat. Es passa el dia perseguint-lo per la casa com si fos el dimoni. Mai li fa res, per això. Fins i tot dormen junts.
Estic desesperat. Si m’apropo posa cara de fàstic. A la nit s’està una estona mirant el mòbil i sempre intento apropar-me i dir-li que l’estimo molt, i que tot anirà bé. Però mai em mira ni em contesta. Almenys ara ja no s’espanta.
Vivim junts, però és com si no existíssim per a ella.
Menys el gat, clar.
Comentaris
-
Desconcert[Ofensiu]Rosa Gubau | 16-01-2025 | Valoració: 10
Una situació familiar desconcertant. Dues vides i dues realitats ben diferents, on l'enfermetat i la solitud han marcat el seu destí.
Un relat que m'ha impactant, tant pel seu continent com pel seu contingut.
Molt ben escrit.
Bona nit Marina, et seguiré llegint.
Rosa.
-
Les fades[Ofensiu]SrGarcia | 15-01-2025
No sabia que era una "Banshee" i ho he hagut de mirar al google.
Són inquietants les dues visions tan diferents que donen la primera i segona part del relat. La dona té una visió totalment distorsionada de la realitat; una bona mostra del que és una malaltia mental.
El marit veu les coses clares, sense acabar d'entendre els motius de les accions de la seva muller i intentat donar una aparença de normalitat.
Aquesta doble veu genera una mena de desdoblament entre la realitat i la percepció distorsionada per la salut mental i la solitud.
La dona mostra una desconnexió total envers la seva família i de tota la realitat, en un context de dolor profund i de desesperança.
Un relat de terror psicològic ben reeixit.
-
Realitat pels uns...[Ofensiu]Janes XVII | 15-01-2025
Malgrat la teva normalitat rutinària i la simptomatologia de la teva relació afectiva amb la bola de “pool”, no deixis d’escriure. Podria envejar el teu aïllament d’absència i compartir el rebuig a la por, -les terres de l’arpa donen més que fades, però no ho faré perquè l’endevino.
A tu, infestat d’amor del que no s’escriu, recorda sempre el somriure que il·luminava el món mentre tens cura de la filla, i no cal confessar que no podria envejar-te gens ni mica el viacrucis perquè l’endevino també.
M’ha agradat més que molt, menys el gat és clar.
-
El pitjor és que podria passar [Ofensiu]Lau_ | 15-01-2025 | Valoració: 10
Quin horror, ho dic en el millor dels sentits.
Crec que jo també li he agafat carinyo al Vuit!
l´Autor
12 Relats
67 Comentaris
18239 Lectures
Valoració de l'autor: 5.00
Biografia:
Marina Márquez i Pla | Vaig néixer a Barcelona el 1984. Hi visc amb un enginyer de sis anys, un dramaturg de tres, un Golden Retriever gurmet del llibre cruixent, un Setter Anglès amb ànima de gat i la Cucuia, una planta interactiva exigent amb cos de cogomella mosquera.
Soc psicòloga i m’apassiona tot el que tingui a veure amb el cervell i la ment, sobretot quan les coses es torcen. Em fascina el terror en qualsevol de les seves formes i formats tot i que el psicològic em captiva especialment.
Estudio narrativa a l’escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès on m'especialitzaré en conte. El primer que pregunto quan em parlen d'algun autor/autora és si escrivia/escriu relats; soc fanàtica dels reculls de contes.
Feia molt que volia escriure ficció, però ho faig des de fa poc. Escrivint m'he adonat que tinc devoció per reescriure i edito els meus textos moltes vegades abans de donar-los per acabats (així i tot, el més normal és que els acabi per necessitat).
Alguns noms que em fan perdre la son: Shirley Jackson, Ray Bradbury, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Patricia Highsmith, Edgar Allan Poe, Roald Dahl, Montserrat Roig, Joan Perucho, Charlotte Perkins Gilman, Howard Phillips Lovecraft, Alice Munro, Augusto Monterroso, Mary Wollstonecraft Shelley, Montague Rhodes James, Joyce Carol Oates, Henry James, Dorothy Parker, Raymond Carver, Angela Readman, Adam Golaski, Stephen King, Joe hill, Mariana Enríquez, Gordon B. White...
La darrera versió dels meus relats sempre la trobaràs a calauka.cat
Em pots escriure a marina@calauka.cat
Uneix-te a la comunitat de WhatsApp de Relats en Català