Metamorfosi

Sempre quan es mirava al mirall pensava que no “valia res”. Li va passar fins que…
Bé, no ens avancem. Començaré pel principi per fer-ho més entenedor.

Ja des de petita es trobava lletja i aquelles ulleres de vidres tan gruixuts no ajudaven gens. Només va faltar que li van posar una tapadora negra
per l’ull esquerre que sempre l’ha tingut gandul.
Les seves companyes a l’escola li deien “quatre ulls” i “pirata”. No li deien directament, però ella les havia escoltat xiuxiuejant amb riure contingut i fent escarafalls mirant-la de reüll.
Per això se sentia insegura i una mica desgraciada i trobava un cert consol quan es disfressava. S’embolicava amb mocadors i roba oblidada a calaixos i baguls i es feia barrets amb papers de colors. Amb les “pintures” de la mare s’empastifava la cara mirant de crear personatges diferents darrere dels quals poder amagar-se. Era un joc que la divertia.
Un dia va sortir al carrer guarnida de tal manera que una velleta que passejava en veure-la s’hi va apropar i li va preguntar estranyada pel que veia:
“Bé, doncs, què ets?
Soc... soc una nena petita, va dir amb una certa vacil·lació, perquè recordava les transformacions que havia experimentat durant el dia”
Precisament aquell dia havia assajat moltes disfresses diferents.

Van anar passant els anys i algunes coses van canviar. Ja no duia l’ull tapat i els vidres s’havien anat aprimant, coses de la tecnologia, no pas que hagués guanyat visió. Tanmateix, alhora que milloraven aquests aspectes s’anava engreixant mentre entrava amb pas insegur a l'adolescència. I seguia no agradant-se gens ni mica, però va deixar de disfressar-se. Ja no la divertia.

Va acabar el temps d’anar a l’escola i va començar a treballar a una oficina. Maldava per anar ben vestida, ben pentinada i una mica maquillada, però veia les companyes tan glamuroses i ella es veia tan poc atractiva…

Sortia amb una colla d’amics, nois i noies. Anaven d’excursió i feien festes que en deien “guateques”. Li agradava molt ballar i ho feia bé. De sempre la música l’ha acompanyada.
Va ser en aquella època quan va començar a notar que algun xicot se la mirava i no arrufava el nas.
De mica en mica se li havia anat aprimant la figura i ara potser sí que era més esvelta.

Un dia va conèixer un noi nou, fora de la colla i es va quedar enganxada a una mirada d'uns ulls d’un verd increïble que brillaven amb espurnes de colors.

Van començar a veure’s i ja no anava amb la seva colla.
Sortia amb el noi dels ulls verds. I tant van sortir que van acabar junts per sempre.

Tanmateix, el que us vull explicar, perquè així va ser com ella ho va compartir amb mi, és com es va saber transformada i va canviar d’identitat.

Em va dir que el dia que es van convertir en amants, el què va veure en els ulls que la miraven de dalt a baix, resseguint pausadament el seu cos nu, la va fer sentir preciosa per primera vegada a la vida.

Publicat a RC febrer