Més manies

Potser us recordeu de mi: sóc aquella senyora que es va carregar de manies perquè el seu marit ni la mirava, ni li parlava, ni semblava reconèixer-la quan voltava pel pis.
Sí; sóc aquella que es ruixava de líquids pudents i es maquillava el cos de colors impossibles per tal de fer-se veure. Doncs bé, avui, mirant per una escletxa del lavabo he vist la que havia estat jo el primer cop que em van portar aquí. Aquell dia, una infermera em clavà la injecció per deixar de xisclar i, quan els va semblar que ja no mossegaria més, em posaren en una banyera d’aigua ben calenta per treure’m la pintura carabassa. Una dona grossa de color cafè amb llet gairebé m’espella amb un fregall d’espart per intentar treure’m el clavell de moro que duia tatuat al clatell, mig amagat en un sacsó de carn. No van deixar ni un mil•límetre sense fregar. Tant van netejar que em van crear una segona pell transparent com la de les camèlies que jo no m’hauria imaginat mai. Sota aquell tel translúcid hi passava una xarxa blava de venetes fent un dibuix de teranyines que s’encenien com cuques de llum a cada batec del cor. Com que duia els cabells tenyits i no marxava el color, la dona café amb llet me’ls va tallar amb unes tisoretes sense punta i digué a la seva companya que semblava una deportada amb quatre grenyetes punxegudes de color pastanaga. Les ungles no me les van poder despintar perquè es veu que tenen prohibit els disolvents, però com que les tenia tan rosegades gairebé no es notava .
Jo, crida que crida, transparent i desvalguda, despullada com un cuc estrany i fonedís. Com que no suportava ni un minut més ser en aquell lloc on em volien canviar tota, vaig plorar tant i tant que em vaig anar desfent i encongint fins a esmunyir-me pel desaigüe de la banyera. Nedo per les canonades , trec el cap per l’aigüera de casa i em veig a la cuina, guisant un estofat de vedella amb llorer, un bon vi negre i una punteta de xocolata. Llavors, suco pa amb l'olor, i, ja tipa i feliç, em torno a capbussar.