MÉS ENLLÀ DE L'ARMARI

Cap de setmana d’octubre amb la fresca que encara no ha gosat de treure el cap i l’escletxa entre les estacions d’en Verdi, ha desaparegut pels amants de remenar els armaris i fer un escampall de roba sobre el llit. Sense amant que em rebregui els llençols i orfe del plaer de desendreçar per tornar a endreçar, la depressió m’esberla el magí i en un rampell de follia, maridada amb necessitat, agafo el bufador, que encara és a la caixa original i m’escolo a la banda baixa del jardí on la sequera va fer estralls, va esquarterar la terra i va esborrar la bellesa que hi havia. Ara, després de les tempestes a dojo i agraïdes, dessota els munts de fulles apilades, branques arrencades de la mare tronc pel caprici dels vents, branquillons en mil bocins, pinyes assecades d’avorriment, hi ha un aiguabarreig multicolor d’herbes altes i desconegudes, amb apunts florals, bolets de tota mena que demanen atenció i bassals que acullen els mosquits que es van quedar després de l’estiu. Les intencions dimiteixen quant escolto el xerric sord del vell molí jubilat i sé que torna de nou a córrer l’aigua pel carcau i llisca sense enrenou fins i tot pel baixant de la font de ferro. Tot massa moll per l’estrena del bufador, me’n torno dins a canviar-me el calçat per les catiusques i recordar la meva infantesa amb el xip-xap que tant emprenyava la mare.