MELANGIA

L’hivern truca a la porta mentre el sol de migdia encara ens enganya i la penombra sense nom vesteix de silenci i agafa les regnes de les hores. Ja no vaig a la recerca de res. La ela geminada de la il·lusió es va fondre en un mal tràngol i s’amaga ara en una casa que no és la meva. El joc sense regles diu que ja no té sentit de trobar-la. Ara ja ni les minses fantasies compensen les estones lliures de son. Les accions comporten conseqüències és l’acceptació de futur per un demà que ha substituït la r per una t de tenebra. La dansa amb la darrera parella de ball torna a ser aquí i no sona cap música dins els meus pensaments de pau i tranquil·litat. Ja no hi ha papallones a la dimensió on vaig voler anar fa ja moltes llunes i sota les ombres plantades i arrelades, les llavors per germinar han mort ofegades pel plor sec i el dolor agut. La foscor és del mateix color que la tristor despullada d’un cos on les volves de pols dibuixen un sentir. Del mateix to que la pell assedegada on les esquerdes trepitgen per on fugir.
La poesia de l’home que lluita a la vida per enganyar a la mort no ha traspassat la vena dels meus ulls i jo que li soc fidel sense mentides, no em guanyo l’abraçada del seu destí. Sé que amb el meu encís a la fi la guanyaré.