Mateix circuit

Sempre feia el mateix circuit quan volia donar un tomb per relaxar-se i allunyar-se del brogit de la ciutat. Aquell recorregut quotidià li resultava molt familiar i caminar-hi tranquil•lament li donava seguretat. Les mateixes persones, els mateixos paratges…la reiteració li transmetia una sensació de confort.

Hi havia fins i tot una drecera enmig de la gespa que s’havia anat creant a base de passar-hi caminant tantes vegades. Al principi no se n’adonà però d’un temps ençà constatà que el caminet cada vegada quedava més enfonsat, més ensorrat en el territori. De tant passar-hi el camí havia quedat tatuat en el paisatge.

Al cap d’unes setmanes, des del caminet quasi bé ja no podia veure ni el paisatge de tan ensorrat que havia esdevingut. Pràcticament ara era com un túnel obert, un carrilet des d’on només podia veure el cel i la llum del dia però els marges laterals li tapaven visibilitat.

Uns mesos després pràcticament havia de sortir cada dia a donar el tomb amb un lot frontal perquè la passejada diària ara era quasi bé una sortida espeleològica.

I és que fer sempre el mateix ens acaba tancant dins la foscor.