MASCARETA

Un relat de: Cap Baobab
Suposo que cadascú parla en base a allò que creu conèixer.
Parlo de tu i no et conec. Comencem bé.

Vull dir que sé la profunditat dels teus ulls místics i ametllats i que embogeixo darrere el teló de la pell quan t'has lligat els cabells en una cua.
Aprenc a dissimular-ho. Un to ben adaptat a les circumstàncies, veu laboral.
Recordo el teu somriure. L'estiu, una guàrdia de calma i que em feies callar riallera quan jo destacava la poca feina perquè als hospitals el mal temps sempre ensuma les portes.

Quasi un any sense veure't els llavis, un virus ens ha arrencat mitja cara. Tan se val. Si tinguessis el rostre marcat per la metralla seguiries posant-me calent.
És el tarannà que dus, aquestes ganes de posar-m'hi a dintre i agafar-te fort, cridant un poc o massa, engolits pel plaer. Aquella escalfor d'enganxar-se amb salivera que coneixem tots dos sense haver-la compartit mai junts. Donar-te la mà i desar-hi mots, silenci, els llavis, el volant d'una furgoneta, una rosella de mal collir, pedres fogueres. Contra la teva tristesa, sempre.

No serà mai, perquè no ha de ser. I és bonic que sigui així, perquè la vida es cobra els pecats que li fem i sé que ara amb mi passa comptes. Jo em vaig errar i no és excusa el ja fa molt. És creixença i aprenentatge.


Puta mascareta però ai d'ells que no us en facilitin estoc. Quan atenem un Covid jo pateixo per tu. No m'ho tinguis en compte. Ni masclismes ni sobreprotecció.


Suposo pensaràs que em coneixes. Que sóc sincer i sencer en els poemes. T'equivoques. No mostro en excés qui sóc. Guardo prou l'animal, la timidesa abismal, una infància pobre i solitària, els plors, moltes destrals victorioses, l'abraçada i l'humor sense complexes, que el "curro" demana seriositat. També les centúries de descobriment després dels viatges. Un error garrafal que morirà amb mi. La societat també m'ha ferit i vaig comprar bocins de l'estafa: qui s'enamora perd, qui s'interessa en l'altre acaba abandonat a la seva sort.

Hauria d'estar estudiant, rentant plats. Que si al Tinder o emmanillat a una pesa russa. Ventilant-me l'assumpte que ja carda pudor i "tio, et perds els millors anys de la vida a canvi de no res." Ni cas, jo. Escric, en això no amago. Sóc escriptor i sóc rebel. Aquella mena de rebels inclús absurds que saben el que volen, que senten perquè estimen i no al revés.

La birra que es recargola de riure perquè no la farem pas, no cal enganyar-nos, guapa. Sí, guapa. Guapíssima, preciosa, sensual i digne. Tu treu-te tot el ferro que vulguis que jo et menjo. Pagafantes? I una polla. Literatura!
Et considero veritablement bona persona, transcendint qualsevol coincidència amb mi. Ho valoro perquè malgrat que jove duc molt sender i he tractat fills de puta de sobirà calibre.

Les noies atractives que m'aplaudeixen els poemes, que són les primeres en refrescar beure a la nevera, que aviam si ens veiem i tal.
No tenen això que tens tu i que no sé dir però que identifico la mar de nítid. Hi ha dies que t'engegaria a la mateixa merda i jo vindria tot després. Juraria que tu també em cremaries empaperat de versos i benzina certs moments. No entenc què ens passa a nosaltres dos. No és toxicitat ni dependència. Aposto més aviat per l'imprevist que no esperàvem ni preteníem. Jo et necessito feliç fins a la indigestió i Déu me'n guard de pretendre interferir en la teva relació de parella. És cosa sagrada i ni els bancs ni les bales ni els orgasmes ni la fam no haurien de poder trepitjar compromisos.

Sovint no encerto llegir-te, potser per això tampoc et sento igual a totes hores. Potser surt d'aquí el rampell de marxar per segona ocasió i oblidar-te. T'estimo, però, i en certa mesura els sentiments em pugen al puny com una burilla encesa de puntes.

T'admiro contra els teus defectes, ignorant la teva opacitat, compadint la confusió.
T'estimo i prou. Se me'n pixa que ara aquest full hagi perdut el poema o si el model occidental de vida social no considera atractiu parlar clar i català. Per mi com si et fas monja, saps. Com si ets més lesbiana que Safo. Avui, t'estimo. Per demà anhelo el contrari, aquella quietud d'ànima que sap a on té els mobles i la pols. En ser així, demà seria un xic més mort i assassí. Menys persona, també.

(Ei, que probablement és favorable perquè no disposarem de marges per esguerrar-nos ni malmetre'ns. T'escriuré poemes desguitarrats que no diries mai des dels 4 punts cardinals, per arreu on faci fuga. Mentrestant tindràs fills, canviaràs de centre sanitari, de ciutat altre cop... O potser faré jo aquestes coses. Ves a saber, quin misteri).

Tinc cent obligacions però escric.
La bellesa dels teus ulls d'ahir són projectils sense treva d'envestir.


Jep Boix Frias
Gener 2021.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Cap Baobab

Cap Baobab

7 Relats

9 Comentaris

769 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Escric per sobreviure al capitalisme.
Escric per ser més fort.
Escric per estimar.